11 de febrer de 2009
3 comentaris

Pere Català Roca

He rebut la trista noticia de la mort del Pere Català Roca. Per als vallencs en general, i per mi particularment, era una persona molt estimada, ja que tot i haver deixat la ciutat de molt  jove, sempre havia militat de vallenc actiu, portant els castells i la ciutat el seu cor.
Persona polifacètica i molt bon fotògraf, condicionada potser, per el renom internacional del seu germà Francesc Català Roca, difícilment el Pere anava sense una petita càmera fotogràfica, això sí, de molt bona òptica, on captava de forma discreta el seu entorn, bé fos en una jornada castellera o en altres esdeveniments, fent-te arribar més endavant, si eres un dels protagonistes de la seva mirada fotogràfica, una copia del moment que va captar.
La seva afició per la història i la vinculació (personal i familiar, ultra professional) amb Dalmau Editors era una de les activitats remarcables del Pere Català i pertanyia a centres d’estudis diversos, com el colombí o el mateix Institut d’Estudis Vallencs, o anteriorment a la Revista Cultura.
La seva estima per la ciutat de l’Alguer i per extensió a tota l’illa de Sardenya, on hi tenia molts amics, també va ser motiu dels interessos en comú que havíem tingut a part de la ciutat de Valls i els castells. (continua…)

Tot aquest conjunt d’activitats i d’altres, l’havia fet mereixedor de la creu de Sant Jordi, distinció que portava amb molta estima, per l’estima que sentia per el nostre país. També li semblava que hi havia més gent a Valls que eren mereixedors d’aquesta distinció i propugnava que, per mitjà de la Fundació Ciutat de Valls, es promoguessin candidatures de més vallencs per aquesta distinció.
A la seva edat, havia perdut molts del seu antics amics a la ciutat de Valls, però tenia la virtut d’haver-ne guanyat molts més d’edat més jove, potser pel seu caràcter amical , positiu i col·laborador, com vaig poder comprovar en  moltes tardes dels dissabtes, en què amb una colla de persones referents en el món dels castells, anava fent aportacions al projecte del museu casteller a la ciutat de Valls, que malauradament no podrà veure, tot i haver-ne estat un dels màxims impulsors.
Serà difícil pensar de no trobar més el Pere Català a la plaça del Blat de Valls, després d’una jornada castellera de Sant Joan o Santa Úrsula, o l’onze de setembre, per algun dels llocs habituals de la celebració de la diada nacional.

  1. Molt bé, Jordi. Aquesta descripció i l’article de Núria Ventura (El Pati) donen la visió més fidel que s’ha publicat d’una personalitat entranyable, d’un vallenc excepcional com es Pere Català. Valls ha gaudit  de la atenció i els serveis altruistes que sempre va aportar a la ciutat. Rés a veure amb els mediocres corbs culturals que les institucions no saben eliminar. La honorabilitat de la seva trajectòria i la oportunitat de les seves actuacions, cuidarem que mai s’oblidin. Tenia el Títol d’Honor de Valls, la màxima distinció que atorga la ciutat com homenatge en vida (exceptuant la Medalla de la Ciutat de Valls que no s’ha donat a ningú, potser per l’influència d’aquells corbs…). Del món casteller tan seu, el futur museu va nèixer de la persistència i el convenciment que ell va anar divulgant desprès de l’exposició de 1964. Precedit de dos anys de preparació específica, el 1977 va explicitar públicament la proposta al Congrès de Cultura Catalana i l’any següent l’Institut d’Estudis Vallencs creava la primera comissió del Museu Casteller. L’agraiment serà sempre viu; força àmbits i episodis com els esmentats el justifiquen abastament. En aquest sentit sembla que ja es preveu per al pròxim dissabte 21 de març l’homenatge públic a Valls coordinat per l’Ajuntament d’acord amb la família Català-Dalmau. No hi podem faltar.  

  2. Jordi,
    Tinc una profunda admiració per Pere Català i Roca. He seguit la seua història amb l’Alguer, el seu amor per la ciutat. El seu llibre sobre el grup de La Palmavera, la segona renaixença algueresa, és tot un referent per mi. A veure, si puc escriure un apunt sobre ell prompte, ja que he de contar una petita història sobre la seua relació amb la literatura ebrenca.
    Has fet un apunt molt interessant,
    una abraçada,
    emigdi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!