El bloc de Jordi Castells i Guasch

Aquests dies es pot veure, anant per les carreteres de moltes comarques del nostre país, persones que estan raspallant les oliveres per collir-ne les olives i portar-les al trull, per fer-ne l’oli.

L’oli d’oliva, com el vi de casa nostra, comença a ser valorat, sobretot el que s’extreu d’aquestes petites olives conegudes com a arbequines, i és que estem parlant segurament del millor oli del món, per la seva poca acidesa i molta finesa.

Per sort, el pare de la Margarida era fill de Vallbona de les Monges, i fa molts anys que hem pogut gaudir d’aquest oli tan magnífic que d’uns anys cap aquí se li reconeix que és el pal de paller de la cuina mediterrània, variada, equilibrada i saludable.

Però no sempre ha estat així, recordo de jove, com fins i tot per mitjà d’alguns professionals de la medicina, es va fer mans i mànigues per imposar olis com el de blat de moro (al Quebec n’hi diuen de blat d’indi, blé d’inde)  perquè deien que eren millors i més saludables, i parlo amb coneixement de causa, ja que a la meva mare, que patia de tiroides, li varen recomanar aquest oli. (continua…)

Segurament els impulsors de la campanya ja sabien la feblesa dels catalans de pensar que el que ve de fora sempre és millor, però el que en realitat penso, és que hi ha comerciants que fan el gran negoci amb les importacions, i per això menystenien el productes de casa nostra, això era molt clar durant la dictadura i en alguns anys posteriors, que per importar calien llicències i naturalment bons contactes.

Per sort, el temps ha posat una mica les coses al seu lloc i avui dia olis com els de Les Garrigues i Denominació Siurana gaudeixen de gran prestigi, però a més a més del prestigi, no puc mai deixar de recordar l’esforç que era per a moltes famílies pageses començar a collir amb el fred dels matins gebrats i la boira,  les petites olives arbequines, com ens explicava la iaia de la Margarida.

No sé si és per  això que a la masia hi ha quatre oliveres i cada any m’entretinc a collir-les, canviar-los l’aigua durant nou dies i finalment, avui, amb lluna vella, les posaré amb aigua i sal ( nou parts d’aigua i una de sal), una mica de sajolida i potser en algun pot una mica de farigola, tot esperant que d’aquí a uns quants mesos estiguin al punt per picar-ne en el vermut o acompanyar les amanides.

Ben aviat, a les cooperatives començaran a treure l’oli nou, val la pena fer una petita excursió de cap de setmana per anar a buscar-ne, l’oli acabat de premsar és extraordinari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!