20 de setembre de 2008
5 comentaris

Arengades amb tomaca

No sé per què, però des de fa molts anys aquests dies de setembre, sempre acostumem a menjar un dia arengades amb tomaca, segurament perquè  són èpoques de bona collita d’aquesta hortalissa i com que les arengades es conserven amb sal no hi ha cap problema i ja la tradició d’acompanyar-ho amb raïm, que també madura aquest mes. Si ve de gust, s’hi poden afegir unes patates fregides, ben rosses i cruixents, que lliguen perfectament amb el conjunt. A mi m’agrada anar-les picant amb els dits… però només el dia de menjar arengada: ara pico un gra de raïm, ara una patata torradeta, ara vaig a l’arengada, servida amb els alls rossos i la tomaca acabada de fregir, collida de l’hort…

Ah!

Sempre he dit que l’arengada és el caviar dels pobres, i és sota aquesta reflexió que sempre he trobat que lliga molt bé amb el cava, com el caviar amb el xampany, és per això que els que tingueu l’oportunitat no la perdeu, aquests dies és el moment, amb els amics o amb la família, per aprofitar i fer un àpat com aquest, que és molt econòmic i popular. (continua…)

En  un país com el nostre, on hi ha cuina i cuiners de gran volada, és important que almenys uns cops l’any fregim  una cabeça d’alls i unes arengades, un parell per cap, i a continuació unes tomaques. Després, l’oli dels alls i l’arengada, el tirem damunt de la tomaca fregida. No queda molt de disseny, però sí per llepar-se els dits… i de tant en tant cal mirar amb bons ulls el que ha fet feliç moltes generacions que no han tingut gaires mitjans que no siguin els d’exprimir la cuina popular.

  1. M’has fet recordar a la meva àvia que era de Manresa, la qual ja fa més de 40 anys que va morir, però que recordo perfectament que ens deia: “per menjar arengades s’ha de fer així: Llesca de pa damunt la mà, a sobre, l’arengada i un gotim de raïm penjat al dit petit; mossegada de pa, pessic d’arengada i gra de raïm.” Ens feia riure molt la manera d’explicar-ho.
    Bona verema!

  2. quan era jovenet vaig començar a anar als castells, primer per tocar la gralla, i després, potser, per afició a un estil de vida (avui en vies d’extinció) que anava lligat a l’arengada i a la tomaca fregida.

  3. Aquest plat retorna un mort. És com el bacallà amb samfaina o les costelles de porc amb tomàquet. És aconsellable tenir a l’abast una ampolleta de vi o un porronet fresquet per anar-li fotent un bon pinso de tant en tant. Salut, camarades !!!

Respon a Vicen Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!