El Cau de l'Ós Bru de Taradell

…. amanit amb una vinagreta de raça castellera i un polsim de Jean Genet i Boris Vian

S’aixeca un diumenge de cels a mig vestir. Amb els ulls d’un jove vedell encara adormit, em grato la closca mentre m’endinso a una cuina bruta i llardosa. Obro la nevera i arreplego les restes d’un contundent sopar de dissabte. Massa contundent. Residus energètics. Avui toquen castells i més val anar-hi ben alimentat.

Els estilitzats i biològicament cisellats Miura corren com esperitats dins la tele. Instantànies d’una plàstica brutal, bestial, primitiva, ancestral, arcaica, sentimental, estomacal. Els comentaristes, amb bon criteri, deixen que parli la màgia d’uns reveladors instants que comencen amb els tres càntics dels mossos:

“A San Fermín venimos
por ser nuestro patrón,
nos guíe en el encierro
dándonos su bendición.
VIVA!
GORA!”

Seguit d’un concurs de salts i bots per baixar el neguit i escalfar la musculatura. 

Comença una cursa, una carrera de bestiar que, fa cosa de sis anys, em servia per contactar amb un rodamón nord-americà en una laundry&shower d’un dels pobles més remenuts de Montana, allà, ben lluny, a les Rocalloses.

La ressaca de la tamborinada d’ahir encara és present amb boires espesses que s’enrosquen en els cimals que envolten la Plana de Vic. Núvols esparsos volten el cel com braus, vedells i mossos després d’una patinada a la cantonada d’Estafeta.

Passat el Congost, el cel és d’un blau que fereix la vista. Barcelona encara és adormida i les entrades són buides dels cotxes que, dia rere dia, reprodueixen els encierros que la capital navarresa viu aquesta setmana de juliol.

Amb el cotxe a bon resguard, volto com un esporuguit brau per un Raval on ja han retornat les putes, els macarrons i els borratxos. Records dels nihilistes anys vuitanta retornen a glopades àcides i espesses, retornen a cada cantonada.

I és que Sant Ramon i els seus voltants tornen a ser el viu retrat del progrés dibuixat per Genet, Bukowski i tants d’altres. Quantes ferides obertes en les entranyes d’un brau de banyes curtes i pell fina!

A quatre passes de Casa Leopoldo, una placa recorda un dels braus de lluita que més va fer per acabar amb aquesta situació: En Salvador Seguí, el noi del Sucre, va pagar amb la vida la seva lluita contra la desigualtat i la injustícia dels cecs.

A la Rambla del Raval, gegants i capgrossos.
Al centre del passeig, camises vermelles, granades i morades. Els castellers de Barcelona carreguen torre i quatre i descarreguen tres i pilar. La millor actuació de la temporada es vesteix amb el regust agredolç del romanticisme nihilista ravalenc. Sembla que no hi ha ferits greus, tant sols contusions i alguna fissura menuda, però les banderilles de les caigudes han colpit al cor de la colla capital·lina tot just abans de començar les vacances d’estiu. Mala peça al teler? Millor ara que a la tardor?

Al vespre, la Plaça del Rei és plena de gom a gom.
Música lleugera, variada, pretesament carrinclona. Música d’aquella que fa recordar a uns i que dóna de pensar a uns altres. Cinc bèsties de l’escenari proposen i disposen un viatge per l’altra cara del progrés: la cara melosa, melangiosa, irònica i surrealista d’un segle que, com el passat, anava de la gran velocitat a la més gran atrocitat.

Del cafè colonial al bistro bianesc, passant per la Glorieta; de Pepe Isbert a Orson Wells, passant per Monsieur Hulot; el viatge amoroseix una jornada on, com un brau de lluita, m’he vist rodejat de capots i banderilles, banderilles i aquesta darrera estocada final. Estocada dolça i saborosa que arriba un cop feta la cursa per la plaça d’un present dificil de banyegar en solitari. Un present que tant sols la complanta del flamenc, les vares valencianes i la melangiosa sonoritat de cafè ajuden a passar.

La proposta d’en Joan, l’Eduard, en Salvador, l’Oriol i en Xavier, és com la fiblada d’una espasa fina en la llomada d’un brau cansat de complànyer-se d’un jorn que li sembla aliè. Els luxosos toreros de la vesprada s’atreveixen amb una arriscada proposta musical que, a la plaça del Rei, presenten acompanyats, durant uns instants, de Ramón Simó. Cantactor que ateny les sarcàstiques pregoneses del “Jo bec” i el “Java de les bombes atòmiques” de  Boris Vian, amb una mestria pròpia de gegants.

A la proposta de Lisboa Zentral Cafè només li va mancar la dolça senzillesa del tema que Boris Vian va dedicar a Barcelona. La peça que, si tens so a l’ordinador, t’ha endolcit la lectura d’aquest tauromàquic apunt.