La vida versió Champions League

Rodejada de malaltes com he estat, no m’estranya estar incubant un costipat de la mida d’Àlien. Dissabte vaig eixir del diploma abans d’hora, perquè no em trobava massa catòlica, i en arribar al tren, deu minuts abans que eixira ja ‘havia apalancat en un d’aquells seients que estan empotrats a la finestra i són una filereta de tres. M’agraden aquests seients, perquè pots estirar les cames tant com vulgues, i perquè dóna al passadís; i pots vore la gent que va i que ve. Estava mig estirada, tapada amb l’anorac com si es tractara d’una manteta i llegint les rondalles d’Enric Valor com si estiguera al menjador de casa.

I va arribar un personatge particular que es va asseure als seients de quatre, just al meu davant. Hauria jurat que es tractava d’una bruixa del segle xxi -bruixa en el millor sentit del terme-. Era jove, portava unes ulleres de pasta negra, i els cabells, negríssims, embutllats, acabaven en una trena. Portava un abric tot negre, i unes mitges negres que acabaven en unes botes igualment negres -sense tacó. Mig embeltida com estava, no em vaig poder estar de quedar-me mirant-me-la; i ella, com si tinguera un radar, després d’asseure’s es va girar cap a mi, i se’m va quedar mirant directament als ulls:
– A qué hora sale el tren?
Pareixia un ésser vingut de la quarta dimensió. Li vaig contestar que en cinc minuts, i va quedar satisfeta. Després li va demanar Las Provincias a la dona que estava al seu davant, que li’l va cedir estranyada. Escanejà la portada amb la vista, com si no sabera què estava passant en el món però tinguera la necessitat imperiosa. Feta una primera lectura, començà a comentar l’actualitat amb aquella dona.
– Esto de la crisis empezó con la leche de Estados Unidos, y afectará a todo el mundo, ya lo verás. Si a continuació haguera començar a explicar que de fet, hi havia un asteroide gegant que amenaçava la terra, tampoc no m’haguera estranyat.