HABITATGE PER VIURE I NO FINANCER. Això ja era la Crisi. L’escrit base es d’octubre de 2006
HABITATGE PER VIURE I NO FINANCER. Això ja era la Crisi.
L’escrit base es d’octubre de 2006
1.- Hi ha d’haver un Habitatge per Viure diferent de l’Habitatge Financer.
2.- Conservar la terra agrícola i la Natura.
3.- Aturar la creació i transformació de més sòl urbanitzable o urbà per a habitatge lliure o financer.-
4.- Crear una tipologia exclusiva d’habitatge privat protegit per viure ( HPV ) amb un mercat paral.lel de venda garantida.
5.- I sòl industrial econòmic i no financer, i implantació d’indústries per concessió.
6.- Catalunya ho pot fer amb les competències exclusives d’Ordenació del Territori i d’Urbanisme que té.
Habitatge per viure, i no financer.
Aturar la creació i transformació de més sòl per a habitatge financer, i crear una tipologia exclusiva d’habitatge privat protegit per viure ( HPV ) amb un mercat paral.lel de venda garantida.
1.- L’accés a un habitatge digne es un dret establert per la Constitució de l’Espanya de 1977-78 i per tant també dels catalans, i una necessitat social i econòmica.
Catalunya i els Ajuntament no poden dir no podem evitar això que passa. Es cert que no poden evitar que l’habitatge lliure hagi esdevingut habitatge financer.
L’habitatge val allò que en donen i allò que en podem pagar. En certa manera ha sigut la borsa i la capitalització de les classes baixes i que alhora genera una sortida impossible per als seus fills.
Però en canvi, per Autonomia i l’Autogovern i amb les competències d’Ordenació del Territori i d’Urbanisme que son exclusives de Catalunya, SI que poden aturar aquesta expansió urbana especulativa i canviar de política i la tendència.
Son d’exclusives des de la Generalitat Provisional i dels Estatuts d’Autonomia de 1979 i de 2006. Som sobirans en ordenació del territori i urbanisme.
La creació del sòl urbà i urbanitzable i la protecció del sòl agrícola i de la Natura del país depèn de l’Urbanisme (planejament ) i de l’Ordenació del territori.
En aquesta matèria, Ajuntaments ( les majories municipals) i Generalitat són altament i / o totalment competents. La Generalitat aprova definitivament el planejament general dels municipis però abans, els ajuntaments han de planejar i d’aprovar inicialment i provisionalment els POUM.
No poden negar el seu poder per canviar les coses. Son sobirans en ordenació del territori i urbanisme.
Penso que fins ara aquestes responsabilitats no han estatexercides gaire bé en l’interès general del país.
Havien de tenir en compte les necessitats de les persones i les famílies, l’Economia, la Nacionalitat, la Terra i la Societat. El Treball es Economia.
En general, uns i altres, no han sigut ni esquerres de Dret, ni dretes de Dret; ni conservadors, ni progressistes.
2.-Conservar la terra agrícola. Protegir-la. Alliberar-la per a la seva finalitat.-
Ja no son els pagesos els defensors i reivindicadors de terra agrícola. Ha de ser la societat qui ho faci, i això afavorirà els agricultors i ramaders i forestals professionals, les empreses de l’agricultura comercial, i també els indis de pagès. Necessitem agricultors comerciants i no protegits. Cal una agricultura econòmica i no social, que pot ser ecològica i de petita i/o de gran producció. Cal possibilitar el desenvolupament de l’agroindústria comercial.
Cal parlar d’agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca i Universitat i Formació Professional, i de Catalunya ciutat. Liberalitzar l’agricultura i la ramaderia, que no siguen ni de subvencions ni de concessió espanyola, catalana o europea sinó d’economia lliure.
Els països catalans – la nacionalitat catalana – son un gran mercat de consum per a l’agricultura de qualitat i de proximitat i hem de ser països agrícoles, com Holanda.
Hi ha coses que les haurem de resoldre en la barca espanyola / nació espanyola i altres en la barca europea / nació europea, però hi ha qüestions com preservar i millorar el sòl agrícola que han de ser fetes per les generacions actuals i per les nostres Generalitats ( Governs i Parlaments ) i pels nostres municipis.
Aquesta es una qüestió estratègica vital per al futur
i que cal resoldre ara.
No es cert que tots els països serem industrials i de serveis i amb poca població agrària. No es cert tampoc que els USA, Alemanya, Holanda, França, no siguin grans països agrícoles.Catalunya, València i Mallorca també hem de ser grans països agrícoles, d’Economia agrícola.
El que no té futur potser son els pagesos indis de la terra però l’Agricultura , l’Economia agraria si que en té.
Tots els països volen ser agrícoles, industrials, comercials i de serveis i han de preservar els seus recursos naturals per poder-ho ser, i sobretot per motius nacional o econòmics. Aquí ho estem venent tot i la societat actual no viu de produir exportar i importar sinó que viu de renda de la venda del capital acumulat per les antigues generacions.
3.-Conservar la Natura i ordenar el boscs i terrenys forestals i muntanyes.-
Parcs naturals però econòmics i humans locals integrals. Agricultura, conreu forestal, ramaderia, turisme, esquí, parcs eòlics o solars, hidroelectricitat, regadius, indústria. Repoblació del nuclis i comarques rurals. Si a la població permanent municipal i comarcal dels secans, muntanyes, i les activitats econòmiques, industrials, turístiques ( hotels petits, bed & brekfast per als visitants i visites de tradicions, bestiar, fauna, flora, cultura particular i natura ) i no a les segones residències. Les segones residències gasten sòl, territori i serveis i no contribueixen gaire a l’economia i al poblament local. Que els propietaris, pobladors i les comunitats locals siguin els capitalistes del seu país. Protecció del paisatge, platges i costes, rius i l’aigua. Conservació de natura i dels recursos.
4.- Sòl industrial, econòmic i no financer, i implantació d’indústries per concessió. Crear una tipologia de sòl per a usos econòmics per concessió, i llicència. Sòl econòmic cal. La despesa i inversions en tecnologia i en protecció del medi ambient i no en costs d’urbanització, sòl car o obligació d’anar a sòl car. Els polígons industrials son interessos financers i especuladors del sòl que sangren i fan impossible la indústria. Evitar que valgui més vendre el sòl i requalificar-lo que fer indústria. Política de promoció d’activitat econòmica i industrial arrelada a la terra, molt vinculada, sense perjudici que n’hi pugui haver de circumstancial o volant. No es el mateix la indústria volant, circumstancial, que hauria de ser per concessió finalista. Sòl barato afectat a la indústria però no convertible en solars financers.
Internacionalització de l’economia catalana dins del mercat lliure i dels mercats comuns. Un país es una casa, una família, una solidaritat. La seva economia i riquesa real no s’aprecia per l’explotació dels uns sobre els altres dins de la família, sinó en la relació entre el que exporto i el que importo, i entre el que guanyo fora i el que pago a fora. Això es la renda i el benefici del país.
No es necessari créixer i créixer, i explotar i explotar
i trinxar els recursos i acumular gent, autopistes, vies de pas, aigua, nuclears, i passar a tenir 8 milions de persones d’aquí a no res, o 10 o 12 després, i altre tant a València i a Mallorca. Amb l’ordenació del territori i l’urbanisme podem influir en la direcció del progrés i de l’Economia que volem, i establir limitacions conservadores del patrimoni i de la terra nacionals.
5.- Incompliment dels principis generals de l’urbanisme en matèria de propietat.- L’Urbanisme i l’expansió urbana, havia de crear i generar per llei i al seu càrrec les dotacions i cessions per a equipaments, infrastructures, ampliació i millora dels serveis municipals que l’expansió urbana necessita segons els mínim legals i les mentalitats i necessitats del temps, etc.
Això però no ha estat així. Han generat dèficits que estan pagant els antics sòls urbans, que ja n’havien creat i dotat o no, i en gran part ho han anat carregant a la societat general. La societat paga finalment gran part de la inversió que havia de fer el promotor i /o els compradors de l’habitatge.
El mateix ha passat amb l’aigua per al regadiu o amb la guerra de l’aigua amb l’excusa del regadiu. No hi ha hagut just repartiment de beneficis i càrregues que el planejament urbanístic ordenació territorial i expansió urbana generava. L’expansió ha robat als altres. Els costs en infrastructures i implantació de serveis necessaris per l’expansió urbana, turística i de segones residències ha estat fet amb càrrec a la societat en general i no dels polígons o de la nova ciutat creada.
També han robat l’aigua a uns per donar-la als altres. L’Urbanisme i l’ordenació del territori s’havia de finançar tot sol i ser pagat per si mateix , i crear beneficis suplementaris per a la societat, i en canvi haurà estat una càrrega.
Ho han fet, també, contra de l’habitatge econòmic i contra l’Economia i la competitivitat del país. La carestia de l’habitatge es contrària a l’Economia productiva i comercial. Fa car el treball nacional i fa esclaves i explotades les persones.
L’urbanisme del franquisme ha quedat petit i ja no es ni causa ni excusa de re. Que no ens parlin de Porcioles, de Sanahuja o de Banús, o dels bolets de Girona op de la Platja d’Aro, o de les parcel.lacions i urbanitzacions dels 60 i dels 70. Podriem dir que ara hi ha un nou franquisme urbanístic que mana més que la Democràcia i la Llei. Aquests anys, en general i majorment, els governants i legisladors, han cedit o han fet polítiques classistes d’interessos a favor dels negocis especuladors dels venedors i especuladors de sòl. Liberalitzar la creació de sòl urbanitzable / urbà canviant la llei del sòl tradicional fent que tot aquell sòl que no estigui protegit o siga impossible per a l’expansió urbana sigui sòl urbanitzable va generar tot el boom de l’urbanisme i habitatge financer.
6.- Com se pot solucionar el problema de l’habitatge?
Han de ser solucions econòmiques i no regals “socials”. Les solucions han de tenir necessàriament sentit favorable a l’Economia, s’han de fer amb un sistema tributari just com el que diu la Constitució i la intervenció i aportació de finançament públic ha de ser territorialment equitativa, sense regals i amb rigor i equilibri pressupostari. No son fòrmules i prejudicis ideològics el que ho pot fer.
No es pot fer com fins ara creant més oferta de sòl urbanitzable que donarà lloc a més inflació immobiliària i més sòl i habitatge finncer. Fins aquí hem arribat.
L’habitatge val el que en donen. En ser un producte financer, subvencionar els pisos per als joves ha suposat subvencionar el preu del sòl i apujar més el preu que hom en pot pagar. La reducció dels interessos de les hipoteques es converteix en puja de preus del pisos perquè es té més capacitat de comprar més alt. Tot l’augment va al sòl i l’expansió de l’habitatge financer. La baixa del tipus d’interès i el nivell barat del preu del diner ha anat a parar a impulsar la bombolla, ampliació del mercat de compradors, més puja de preus i allargament dels anys d’amortització dels crèdits hipotecaris. Subvencionar els lloguers fa apujar el preu dels lloguers .
Els preus pugen fins allà on aquells que els necessiten poden pagar i mai no poden competir. Els preus proporcionalment més cars es paguen pels habitatges que son el mínims necessaris, cada cop més petits, per indecents que siguen. L’arrendament mensual es més gran o semblant a les mensualitats de les hipoteques.
Crear habitatge social en arrendament o subvencionar els arrendaments – que seran en mercat lliure com no pot ser d’altra manera – i encara que siga fins a un màxim limitatiu, no podrà solucionar el problema de l’habitatge.
Sempre seran programes escassos. Algú en sortirà beneficiat però serà una minoria, i els pobres o la gent amb menys recursos no té sortida. L’habitatge social no ha de ser tan sols per a joves, ha de ser preferentment per a les famílies que ho necessitin.
Alhora, històricament, l’habitatge de protecció oficial subvencionat que s’ha estat fent ha anat desembocant al mercat lliure i es converteix en habitatge financer al cap d’un temps o mitjançant un tràmit senzill de desqualificació.
7.- Aturar la creació de més sòl per a habitatge financer – que ja n’hi ha prou i massa -, i crear una tipologia exclusiva d’habitatge protegit per viure amb un mercat paral.lel, es necessari i es possible.
Penso que per les pròpies limitacions financeres dels poders públics, per poder finançar i produir la construcció “massiva” i limitada d’habitatge per viure que fa falta, l’única solució passa per promoure habitatge en propietat, finançat amb hipoteca, com una inversió de futur de les famílies. L’Administració pública, el Pressupost, no té prou recursos per fer-ho.
Per que això siga comercialment possible cal crear i instituir jurídicament una nova tipologia d’habitatge per viure protegit no convertible i no desqualificable, i un mercat paral.lel de compravenda garantida de recompra i adjudicació reglada municipal.
Les polítiques i parcs de vivenda pública de lloguer serien per a casos d’assitència i d’acollimnent social.
Les polítiques de borsa i de gestió de lloguer d’habitatges de particulars amb garantia pública de cobrament i de complimnent del contracte, com sembla ser que fan a Euskadi potser seria una solució transitòria complementària que podrien estalviar destrucció de terra, expansió urbana i subvencions. Però ha de ser social i parcial per a les famílies treballadores que no poden competir amb els turistes, i no general.
L’HPV de propietat a més de ser econòmicament possible seria l’acumulació familiar per a la seguretat i disponibuilitat futura possible per a molts.
8.- No crear més sòl urbanitzable o urbà per a habitatge lliure o financer.-
L’habitatge lliure, ple o buit i el sòl urbà edificat, més l’habitatge que cada any surt el mercat per defunció i herència, i el sòl urbà i urbanitzable lliure que ja hi ha, que ja té drets aprovats pel planejament i que per urbanisme ja no es pugui evitar o aturar es immens i molt més nombrós del que ara es veu o podem pensar. Ja n’hi ha prou. Actualment es ven i torna a vendre molt ràpidament perquè les cases ja no duren més d’una generació. L’habitatge lliure continuarà existint però no cal que creixi més perquè no soluciona el problema de l’habitatge per viure.
Per desgràcia i ocultisme, les coses aprovades pel planejament es veuen molts anys més tard, quan s’executen i no tenen remei, i cada setmana veus com sorgeixen per sorpresa i sense remei notícia de nous barris i urbanitzacions de futura execució. Aquest sòl i aquestes cases de règim lliure no baixaran de preu, continuaran pujant i els comprarà la gent que a més d’un habitatge per a la família, n’acumula d’altres o juga a la borsa i els capitalitza per a una millora posterior. Qui vulgui comprar cases financeres o de segones residències que compri entre les moltes que ja hi ha a Catalunya o vagi a Múrcia, a València o allà on ho vulguin i permetin. Si el diner sobrer no poden fer ni comprar pisos financers aquí que vagin a altres llocs. No hi fa res que marxi el capital. Ja en farà més i millor l’Economia de la terra.
Suposo que molta gent a la vida tan sols aspira a tenir treball o empresa, casa i família i seguretat. Qui no vulgui o no es pugui passar a l’habitatge lliure podrà viure i conviure tranquil fins a morir.
9.- La societat, la solidaritat nacional dels contribuents, tan sols pot subvencionar aquest tipus de sòl i d’habitatge per a HPV. – Ni regals ni subvencions embutxacables privadament. A aquesta situació i modalitat s’hi pot acollir la gent que no té casa o no la pot mantenir. La gent per un costat hi pot caure, i per l’altre en pot sortir i alliberant el seu capitalet.
Per què hi hagi mercat d’aquest pisos i habitatges cal que el puguin vendre quan ho necessitin, per canvi de residència, per canviar d’habitatge dins de la tipologia , per no necessitar-lo tan gran o necessitar-lo millor, per comprar un habitatge lliure o per mort dels pares. En aquest mercat d’HPV també hi hauria molt de moviment. Si el poguessin vendre lliurement a tercers la gent en pagaria un traspàs, i feta la llei feta la trampa, per això els comprador ha de ser institucional municipal sempre. Les adjudicacions seran sempre en propietat, compravenda.
10.- Comprar sòl verge per a HPV per concurs públic per a aquesta finalitat, o comprar blocs i edificis antics per rehabilitar convertint-los en HPV.-
El primer podria ser l’únic nou sòl urbà possible. Si les promocions fossin industrials – per als treballadors -, o econòmiques o cooperatives haurien de conservar la naturales HPV per sempre. La segona via permetria rehabilitar i repoblar els centres i barris antics i classics de les ciutats viles i pobles. Els paletes i constructors continuarien tenint feina.
Bascanó, 11 d’octubre de 2006 – 14 de maig de 2007.
Signat: Jordi Carrera.
Nota.- L’escrit el podeu trobar al blog de més vilaweb
JORDI CARRERA for NuCCs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!