El finançament clandestí – paral·lel, secret, consentit, ignorat, per si havia de ser il·legal i delictiu- del partits ; no podia sortir a les actes ni als comptes oficials. Crearen organitzacions secretes paral·leles sense acords escrits per assolir ingressos per guanyar les eleccions, per pagar els alliberats, els funcionaris, i per pagar doblat i net d’imposts ( lliures d’imposts ) els seus diputats, ministres, i ves a saber qui, etc etc que no en tenien prou amb els sous oficials provinents dels llocs de treball i dels pressuposts. Una forma de ser espanyols.
Tan sols ho havien de saber els Tresorers i els Secretaris Generals o els Presidents tots poderosos dels partits, sense el consentiment i ordres dels quals no es podia fer res i tot ho decidien; i els homes de confiança a qui els havien encomanat aquestes organització i activitats que mai no s’havien de saber i no se sabrien.
Des d’un Petit ( 1978-79 ) fins al PP ( des d’A.P. i tota la seva vida fins ara), i passant per tuti quanti ?
En un comitè directiu d’un partit comunista de l’esquerra del PCE i PSUC, allà al 78-79 , després d’aprovar coses i punts de l’ordre del dia, algú pregunta sobre el finançament del partit i si no s’havia d’aprovar. La resposta més o menys va anar així: Les formes d’assolir finançament poden ser legals i potser caldrà que siguin il·legals. Ho voleu aprovar vosaltres ? No podem pas fer-ho constar a les actes de la sessió.
Aquest patit per finançar-se i poder pagar els deutes contrets, va recórrer a procediments com : demanar que els militants contractessin préstecs amb garantia hipotecària dels seus habitatges, comprar i fent circular, blanquejar, bitllets falsos endossats en fer petites compres; creant establiments de compra d’or – eren temps de crisi -.
En el PP ni els seus no podien saber que cobraven doblat i una part en negre, o que els sous pactats amb les persones que posaven per als càrrecs eren o havien de ser mes alts que els oficials i nets, lliures d’imposts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!