En aquest apunt intentaré fer una anàlisi autònoma de l’angúnia que em produeix Unió —sense deixar de dir el que en penso—, i demostrar que aquesta proposta de trencament no és contradictòria amb la idea de generar espais de transversalitat dins el catalanisme, de cercar més col·laboració entre forces polítiques.
No conec estadístiques o dades relatives a tot el que aquí exposaré, així que vagi per endavant que a banda de les meves opinions només puc oferir intuïcions per les que de cap manera poso la mà al foc. Els enunciats que hi posaré els formulo a tall d’hipòtesi, no com a certesa. Dit això, m’evito anar repetint reiteradament “crec”, “en la meva opinió”, “potser podríem pensar”… Quedi afegit el dubte a cadascuna de les meves afirmacions.
Així que, fet el previ reconeixement de la meva tendenciositat i les meves fortes prevencions davant Unió, passo a detallar els arguments que em porten a pensar que seria bo per a CDC, per a UDC potser també, però especialment per Catalunya
(Continua)
Primera intuïció: CDC i UDC, juntes, ja no sumen, s’anul·len.
Hi ha molta gent que podria arribara a votar Convergència Democràtica —i fins i tot a militar-hi—, amb més o menys lleialtat en les diverses eleccions, si no fos pel llast de l’ambigüitat de la proposta nacional i la proximitat als sectors religiosos més intransigents que aporta UDC. Un votant de centre o centre esquerra, o un votant liberal en el sentit apropiat de la paraula —no el “liberalisme” del PP, conservadurisme extrem disfressat—, els convençuts de la necessitat d’un estat laic i d’una escola lliure de la religió, fàcilment poden repensar-se el vot a la federació per la presència d’Unió. Conec molts casos al meu voltant en aquest sentit.
D’altra banda, a la inversa, és obvi que molts votants identificats inicialment amb UDC —gent “d’ordre”, creients i catòlics militants, persones molt conservadores— es poden escandalitzar al veure diputats de CiU al Parlament Espanyol o al català votant a favor, per exemple, del matrimoni homosexual o de la recerca amb embrions humans. Cal recordar que la federació acostuma a donar llibertat de vot als seus parlamentaris en aquests temes que tenen a veure amb la condició confessional —més que confessional, militant— d’UDC. I d’això sí que tenim casos clars, posicions significatives, públiques i manifestes. En parlava fa ben poc al meu bloc.
Aquest efecte de prevenció respecte a Unió potser s’incrementa a causa de la desproporcionada presència i rellevància d’Unió dins la Federació en relació al pes específic de cadascun dels partits. “Dels resultats electorals de CiU es pot apreciar com dels 10 diputats obtinguts al Congrés dels diputats, 4 corresponen a UDC i la resta a Convergència. En cas d’haver sortit l’onzè diputat encara hagués estat més abultada la proporció d’Unió ja que n’hagués obtingut 5 dels 11″, segons que recullo del bloc “Desfederem-nos”, sembla que obert i mantingut per militants de CDC.
Segona idea: CDC estaria en millors condicions per a participar en un necessari diàleg transversal del catalanisme.
Tot i que dubto que la direcció, quadres i militància actuals de CDC estiguin en condicions de liderar aquesta refundació del catalanisme com pretenen amb “La Casa Gran”, crec que sí és necessari un treball de redefinició estratègica del catalanisme polític, de recerca d’espais de transversalitat, de punts mínims de consens entre les forces catalanistes. També dubto de la veracitat d’aquesta suposadament tan generosa proposta de l’actual direció convergent.
Sigui com sigui, l’impulsi qui l’impulsi, crec que és necessari aquest exercici de generositat i lleialtat dins el sobiranisme o el catalanisme. I sense la federació amb UDC, CDC estaria en millors condicions —tant internes com en relació amb els altres— per a entendre’s amb els diferents interlocutors d’un diàleg que ha d’abastar des de l’independentisme d’ERC fins el federalisme nacionalment ambiciós de sectors del PSC, ambdós àmbits molt allunyats de les rígides posicions polítiques d’UDC.
A més, dins d’aquest diàleg transversal del catalanisme també hi podria participar, com un interlocutor més, el sector aplegat a UDC, però ja des d’una dimensió més real, amb una força representativa contrastada, i no, al meu parer, inflada, sobrevalorada gràcies a una Federació que li és molt avantatjosa.
En definitiva, es reduiria a la seva dimensió real, i es demostraria també que està en decadència, aquest catalanisme ja obsolet basat en l’immobilisme identitari, el rebuig de la diferència, amb tocs d’un cert elitisme i, sobretot, acusadament conservador en molts aspectes per causa de la seva vinculació amb el catolicisme, i no sempre amb el més obert.
Crec que aquesta reducció d’UDC als seus suports reals serà una manera d’afavorir una necessària evolució del sobiranisme, per a fer-lo més integrador i més atractiu per a tots els catalans. Com a mínim que, de partida, ja no n’exclogui alguns per prejudicis religiosos, culturals i ètnics.
Tercera idea: CDC podria fer una aposta ja definitiva i sense ambigüitats per sobiranisme.
Si finalment CDC opta per un missatge sobiranista clar, encara que no sigui netament independentista, seria un gran avenç en aquests nous camins i noves estratègies unitàries que necessita el catalanisme polític.
Està clar que UDC, avui, és un impediment per a que CDC emprengui aquest camí.
Quarta idea: UDC competiria per l’espai del PP.
Crec que el catalanisme moderat —desdentegat— clerical, folclòric i identitari d’Unió pot ser un bon refugi per a catalans molt de dretes, conservadors, carques, directament, que no poden trobar el seu espai en el PP per causa de la seva catalanofòbia tan acusada.
No crec que sigui possible una situació similar a Navarra amb el PP i UPN, com a mínim mentre el PP no moderi el seu nacionalisme espanyol tan agressiu.
Cinquena idea: Els votants castiguem el conflictes interns.
De fet, estic demanant la ruptura d’un matrimoni prou malavingut, que ja s’aguanta només pels pocs interessos que encara comparteixen i per les aparences al veïnat. Tanmateix, les discussions i crits se senten a tota l’escala.
Els electors castiguem les punyalades internes a les formacions que concorren a les eleccions. I crec que ambdues formacions es beneficiarien si deixéssin d’escenificat continues desavinences tan desagradabñes i trenquéssin d’una vegada un vincle ja tan podrit.
Més val que se separin abans no arribin a Salsa Rosa amb entre múties acusacions de maltractaments, és a dir, abans d’haver perdut tot el crèdit com a persones honestes, respectuoses i assenyades, com a individus amb capacitat de diàleg.
En definitiva, ara que ens trobem en una situacó que sembla encallada, amb unes posicions dels partits catalans ben travada i difícil de flexibilitzar, amb el mateix color polític als governs d’aquí i de Madrid, potser aquesta fractura de la Federació seria una batzegada per a desbloquejar la situació i fins i tot per a aplanar el camí al futur polític del país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!