Un somriure emprenyat

Ja hi tornem a ser. Quatre arreplegats, en teoria joves patriotes —catalans— cauen al parany i li munten un sidral a la candidata del PP, que acaba ajornant l’acte.

Un altre favor als nostres enemics, i una altra oportunitat perduda. Però no em sembla bé que els diguin feixistes, ni que es dóni tanta transcendència a la seva acció, perquè de fet només han comès la innocència de caure en provocacions molt ben orquestrades i preparades per agents molt més poderosos i malintencionats.

(Continua)

(Continua)

Estic d’acord que tothom té dret a expressar les seves idees i que impedir l’exercici d’aquest dret és antidemocràtic.  En aquest sentit, l’acció dels joves que van increpar Dolors Nadal no té cap justificació. Ni a Catalunya ni enlloc, ni en nom de cap causa.

Dit això, però, però considero absolutament desproporcionat titllar de feixistes aquests joves. Són joves i prou, i vehements, i estan encesos, comprensiblement encesos, per una política deliberada de  crispació del PP, per provocacions constants, per un anticatalanisme ofensiu i agressiu, per una catalanofòbia xenòfoba absolutament. Després de tant temps que el PP es dedica a sembrar tot aquest odi anticatalà,  a utilitzar obscenament el terrorisme i les víctimes amb finalitats electorals, a qüestionar la legitimitat de les institucions catalanes,  a ofendre les persones per la seva tendència sexual, i de fer tot això a l’engròs, des del parlament i des dels poderosos mitjans de comunicació afins, amb una manipulació descarada i amb desvergonyiment mentider, és absolutament hipòcrita posar-se les mans al cap per l’acció d’aquest quatre nanos, una anècdota trvial al costat de la maquinària demagògica del Partit Popular, que fa de la intolerància i l’autoritarisme una pràctica sistemàtica, organitzada i desacomplexada. Ras i curt, Acebes, Zaplana, el Mundo o la COPE i Losantos queixant-se de l’acció d’aquests nois i acusant-los de feixistes em semblen tan hipòcrites com una assassí en massa, un genocida sanguinari, fent boicot al foie-gras pels maltractament que es fan als ànecs en el procés de producció d’aquesta delícia gastronòmica.

En aquest sentit, aquests joves han estat, simplement, inexperts i impulsius, i involuntàriament han fet el joc justament als que volien combatre, i han afavorit exactament les idees que tant els repugnen. De fet, l’acció d’aquests nanos és el perfecte exponent que la tàctica demagògica del PP està està resultant exitosa.

Clar que, ho reconec, si a mí m’arriba a enganxar amb vint-i-pocs anys tot el que està fent el PP des del 2000 ençà, potser també, possiblement, hauria caigut al mateix parany. És avui que passo generosament aquesta edat i encara em costa adormir-me de les emprenyades que em provoquen, així que entenc perfectament que algú més jove li vingui de gust de protestar amb força espontània, amb necessitat intensa de desfogar-se i sentir que hi pot fer alguna cosa, sense reparar en tacticismes, sense ni meditar els resultats de la seva acció. No és una acció especialment intel·ligent, i per això, potser, és tan rotundament humana i comprensible, i també contradictòria,  per qualsevol ciutadà amb esperit democràtic i prou sensibilitat per a copsar la gran vilesa intrínseca de les accions polítiques del PP.

Hauria estat millor que els joves haguéssin orientat els esforços a preparar-se a fons una bateria de preguntes i observacions adreçades a la Dolors Nadal, amb documentació, amb referències a declaracions d’ella i dels seus còmplices. Hauria estat millor haver sabut posar-la en evidència amorrada a la mateixa demagògia pudenta que excreta el seu partit i vençuda amb arguments ben construits, amb raons ben expressades. És a dir, és millor fer un bon ús de la capacitat d’expressar-se que limitar la dels altres. No calia evitar que se celebrés l’acte, sinó aconseguir que es portés a terme però esdevingués una tortura infernal, un bany en el ridícul per a la seva protagonista, una derrota moral intensa, dolorosa.

En canvi, aquest fet ha esdevingut una derrota per nosaltres. Ara, aquests nanos són dels meus. I prefereixo mil vegades que als vint-i-escaig anys caiguin en aquestes errades tan naturals, tan legítimes, que imaginar-los  moderats a l’estil Duran, o podrits a l’estil Sirera, o simplement passius, ignorants, alienats.  Encara que al meu parer s’hagin equivocat, no són feixistes, sinó ingenus i viscerals com els toca per l’edat; els feixistes són uns altres que practiquen unes accions ni remotament tan espontànies i viscerals i, sobretot, ni remotament tan innocents i idealistes. Aquests feixistes, lamentablement, no s’equivoquen tant.