Un altre favor als nostres enemics, i una altra oportunitat perduda. Però no em sembla bé que els diguin feixistes, ni que es dóni tanta transcendència a la seva acció, perquè de fet només han comès la innocència de caure en provocacions molt ben orquestrades i preparades per agents molt més poderosos i malintencionats.
(Continua)
(Continua)
Clar que, ho reconec, si a mí m’arriba a enganxar amb vint-i-pocs anys tot el que està fent el PP des del 2000 ençà, potser també, possiblement, hauria caigut al mateix parany. És avui que passo generosament aquesta edat i encara em costa adormir-me de les emprenyades que em provoquen, així que entenc perfectament que algú més jove li vingui de gust de protestar amb força espontània, amb necessitat intensa de desfogar-se i sentir que hi pot fer alguna cosa, sense reparar en tacticismes, sense ni meditar els resultats de la seva acció. No és una acció especialment intel·ligent, i per això, potser, és tan rotundament humana i comprensible, i també contradictòria, per qualsevol ciutadà amb esperit democràtic i prou sensibilitat per a copsar la gran vilesa intrínseca de les accions polítiques del PP.
Hauria estat millor que els joves haguéssin orientat els esforços a preparar-se a fons una bateria de preguntes i observacions adreçades a la Dolors Nadal, amb documentació, amb referències a declaracions d’ella i dels seus còmplices. Hauria estat millor haver sabut posar-la en evidència amorrada a la mateixa demagògia pudenta que excreta el seu partit i vençuda amb arguments ben construits, amb raons ben expressades. És a dir, és millor fer un bon ús de la capacitat d’expressar-se que limitar la dels altres. No calia evitar que se celebrés l’acte, sinó aconseguir que es portés a terme però esdevingués una tortura infernal, un bany en el ridícul per a la seva protagonista, una derrota moral intensa, dolorosa.
En canvi, aquest fet ha esdevingut una derrota per nosaltres. Ara, aquests nanos són dels meus. I prefereixo mil vegades que als vint-i-escaig anys caiguin en aquestes errades tan naturals, tan legítimes, que imaginar-los moderats a l’estil Duran, o podrits a l’estil Sirera, o simplement passius, ignorants, alienats. Encara que al meu parer s’hagin equivocat, no són feixistes, sinó ingenus i viscerals com els toca per l’edat; els feixistes són uns altres que practiquen unes accions ni remotament tan espontànies i viscerals i, sobretot, ni remotament tan innocents i idealistes. Aquests feixistes, lamentablement, no s’equivoquen tant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un somriure emprenyat… És deliciós aquest títol. Quina enveja. No sé si ja t’ho havia dit.
Una vegada que escrivia una novel·la en Miquel Bauçà em va demanar quin títol li havia posat; li vaig dir que no en tenia, encara, de títol. I ell es va posar les mans al cap, alarmat, i em va fer un bon sermó. Com m’havia atrevida a escriure més de cent pàgines d’un llibre sense haver-hi posat el títol? El títol és la primera paraula que s’ha d’escriure de qualsevol llibre, em va assegurar. La perspectiva que donen els anys m’ha fet veure com n’és de valuosa aquesta observació, com n’és de profunda. A vegades les observacions dels savis ens semblen estirabots.
Doncs bé, si a mi em dónes un títol com el teu, m’entra escriguera. És suggeridor, és moltes coses…
No és si és degut a l’encert del títol, també, que tendeixo a estar d’acord amb els continguts. No sempre sempre sempre. Però també és cert que no sempre sempre sempre estic d’acord amb allò que jo mateixa he escrit. A l’article d’avui, per exemple, si que el podria signar.
A veure si demà penso a enllaçar-te.
L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Benvolgut Jordibrull,
un comentari personal.
Fa 20 anys, potser tu i jo haguéssim fet el mateix. I hagués estat igualment mlament. Però cal que les criatures facin això, és l’edat. Que ningú no prengui mal, però que l’hotilitat es noti. Quan ets al super, compres olives la Española? Doncs això, però amb més hormones…
Com deia García Márquez, passats els 40, de tot fa ja 20 anys….
Per cert, després de molt rumiar-ho, i vist avui l’article d’en Barbeta, crec que votaré ERC. Mai no els perdonaré el d’en Montilla, ni moltes altre coses, però la situació és greu. I entre en Madí i en carod, prefereixo l’estupidesa d’aquest últim que la mediocritat de l’altre.
Salutacions i escriu més sovint….
És veritat, no està bé, no s’ha de fer, però…..el dia que els joves no facin això potser estarem perduts no? I a més, si ningú pren mal (això mai, a ningú!!) els del PP bruts d’ou em fan molta gràcia i m’alegren el dia.