Un somriure emprenyat

ERC acusa a CiU de vendre el país. CiU acusa ERC de vendre el país. Els dos s’acusen de les mateixes coses perquè fan coses molt semblants, tot i que cadascun només reconeix les que fa l’altre i no veu les pròpies accions.

CiU diu que ERC s’ha venut el país als socialistes, però també voldria la sociovergència. ERC demana que CiU es manifesti a favor de l’autodeterminació si vol la presidència per a Mas, però no demana el mateix a Montilla i al PSC per continuar donant-li el mateix suport. A tots dos, qualsevol pacte amb els socialistes els sembla una traïció, tret que siguin ells mateixos els que hi pactin.

CiU pacta amb el PSOE l’Estatut a darrera hora i acusa els d’ERC d’haver-se conformat molt abans. ERC va acusar CiU de rendir-se massa aviat i de trair el país, però va continuar formant govern amb el PSC tot i que era el primer que s’havia conformat amb un Estatut molt pitjor de bones a primeres.

ERC es pensen ser els únics catalanistes de veritat i creuen que salvaran el país. CiU es pensen ser els únics catalanistes de veritat i creuen que salvaran el país. Tots dos justifiquen d’aquesta manera el seu desfici per a ocupar el poder i desplaçar-ne totalment l’altre.

Els dirigents de CiU han fomentat que les seves bases odiïn ERC. Els dirigents d’ERC han fomentat que els seus simpatitzants odiïn CiU. Tots dos s’odien per raons estúpides, ho justifiquen amb arguments simples, sense els matissos propis de la complexitat de la política, idees de blanc i negre. Curiosament, les acusacions resulten absolutament intercanviables.

CiU ens presenta un discurs polìtic pla, sectari, simple i trampós. ERC ens presenta un discurs polític pla, sectari, simple i trampós.

CiU és incapaç de donar suport o participar en iniciatives transversals sobiranistes si hi pot haver alguna crítica a la seva política. ERC tampoc no accepta cap debat al si del sobiranisme que no sigui laudatori per les seves sigles.

CiU no fomenta un diàleg tranquil i constructiu entre nacionalistes catalans. ERC tampoc no vol ni sentir-ne parlar.

Ni CiU ni ERC entenen un creixement del sobiranisme que no passi pel seu partit o el beneficiï electoralment. Tots dos confonen deliberadament els seus interessos de partit amb el bé del país.

CiU practica el "amb mi o contra meu" amb la societat civil, i actua amb sectarisme en les entitats i organitzacions socials, polítiques i culturals, i les divideix i polaritza políticament. Tan aviat com arriba al poder, intenta omplir les direccions de les entitats més importants de fidels partidaris seus, independentment que siguin uns inútils, i arraconen qualsevol que no tingui el carnet a la boca. ERC fa exactament al mateix. L’única diferència són les sigles que apareixen al carnet pessigat entre les dents. Entre tots dos, contribueixen a l’empobriment del teixit associatiu català.

CiU fa el mateix amb les subvencions a entitats. ERC fa el mateix amb les subvencions a entitats. Sectarisme pur. Contrapartides inconfessables.

Després de les eleccions, ERC s’hi posarà bé per a donar suport a Zapatero a canvi de mantenir-se al poder a Catalunya i perquè el PSOE no pacti amb CiU, i CiU s’hi posarà bé per a donar suport a Zapatero a canvi d’arribar al poder a Catalunya i perquè el PSOE no pacti amb ERC. Cap dels dos ni exigirà ni obtindrà res realment important per a Catalunya a canvi del seu suport. I mentre això passi, ERC donarà la culpa agrament a CiU i CiU donarà la culpa agrament a ERC, i els tots dos evitaran parlar malament del PSOE… mentre tinguin esperances de pactar-hi algun dia.

CiU i ERC es disputen com a bèsties per cada pessic del petit pastís del vot nacionalista. Ni CiU ni ERC se n’adonen que el que haurien de fer és treballar per a fer més gran el pastís, amb honestedat, generositat i intel·ligència. Ni CiU ni ERC se n’adonen. Ni a CiU ni a ERC els importa. Cap dels dos es comporta amb honestedat, ni amb generositat ni amb intel·ligència.

Convergència (mai Unió, mai!) i ERC són les formacions que sento més properes a les meves idees. Per això els exigeixo més i sóc especialment crític amb els seus actes, justament perquè són dels qui més espero.