Un somriure emprenyat

El PSOE andalús va proposar que a les escoles oficials d’idiomes a l’autonomia s’hi estudiï el català, el basc i el gallec. El PP ha posat el crit al cel, s’ha escandalitzat per aquesta proposta. I amb la demagògia de sempre i menystenint, ofenent i insultant als de sempre: nosaltres. (continua)

Demagògicament, el PP va presentar aquesta mesura com "una prioritat" del PSOE andalús en matèria educativa, quan en realitat és una més d’un document d’uns 200 punts que inclou propostes molt més importants. El PP, a més, ha obviat la dada capdal que la proposta es refereix, exclusivament, a les escoles oficials d’idiomes i així han presentat aquesta opció oposant-la a l’aprenentatge de l’anglès i fins de l’espanyol per part dels escolars andalusos.

En aquestes reaccions és un es pot destriar la ideologia colonialista que en el fons hi ha darrera el discurs de la Espanya unida.

Per una banda, es fa estrany que causi tant d’escàndol que una escola oficial d’idiomes —escoles que solen oferir formació en llengües com l’àrab o el rus, l’alemany o l’anglès— es puguin estudiat també llengües oficials en algunes zones del territori de la seva pàtria espanyola,  llengües que, en teoria, formen part del patrimoni cultural espanyol, "tan rico y diverso".

D’altra banda, no sembla que la seva visió d’espanya com a unitat de sobirania nacional s’orienti a promoure una convivència entre iguals. Ben al contrari, hi ha uns determinats col·lectius, i en aquest cas especialment els catalans, que són bons instruments de lluita política com a receptors naturals i habituals d’injúries i d’odi xenòfob. Hem de veure com constantment som acusats amb mentides o són negats els nostres drets. Som ciutadans de segona, bocs expiatoris. Els polítics de la Espanya unida no tenen cap mania a sembrar prejudicis —ja força estesos a base de segles— contra una part dels ciutadans —justament nosaltres— si amb això obtenen l’atenció dels mitjans, un titular destacat i potser quatre vots.

Ciutadans de segona també pel que fa als nostres drets. Els espanyols amb tendències nacionals com el PP poden acceptar que el perfil del candidat idoni per a un lloc de treball inclogui el domini d’una llengua estrangera. No només ho accepten, sinó que fomenten que els ciutadans es formin adequadament en aquest sentit. En canvi, els escandalitza que, per continuar en aquest cas, un andalús sigui conscient que si va a viure a Catalunya, si vol treballar a Catalunya, pot tenir més possibilitats professionals si domina les dues llengües oficials del país. Això és, segons el PP, una discriminació. No poden entendre que per a un lloc de dependència a una botiga, o per a exercir la docència, o per a ser policia, o per a treballar al jutjat, es pugui demanar algun nivell de llengua catalana perquè el català és oficial i perquè hi ha ciutadans que volen poder ser entesos en la seva llengua. I no entenen això perquè tots els catalanoparlants som bilingües, així que, segons ells, o ens adaptem o estem comentent una discriminació intencionada contra el pobret espanyol tan monolingüe, ell. El dret sagrat hispànic és poder circular per tot l’estat fent el que els surti del nas i parlant sempre en cristià. Aquest és el seu concepte d’igualtat d’oportunitats. Si algun bilingüe transtornat té la mania de conservar la seva llengua inútil, que ho faci a casa seva amb la família, i que no emprenyi en l’àmbit social i laboral perquè això seria un atac contra la igualtat de drets entre els espanyols.

Ens menyspreen, fomenten l’odi contra nosaltres per quatre vots, tergiversen qualsevol cosa per trobar arguments de foment de la catalanofòbia. La nostra llegua, oficial sobre el paper, és per a ells força més secundària per a viure a Catalunya que l’anglès i no diguem ja que l’espanyol, fins al punt que ni reconeixen que dominar dues llengües oficials —català i castellà— necessàriament ha de donar més oportunitats de tota mena que saber-ne només una, de la mateixa manera que incremeta les oportunitats el coneixement de l’anglès o l’alemany. Condemnen el català a la completa inutilitat com a eina de comunicació social i llengua de treball. Aquesta és la Espanya que ens proposen, on ens reserven un paper de vassals i no de ciutadans, de servidors dels colons, de dòcils assimilats a la llengua i la cultura, les lleis i la fiscalitat del veí poderós.

Aquesta reacció furibunda contra la possibilitat que es pgui fer docència d’una llengua que hauria de ser protegida i fomentada per l’Estat, els arguments que han fet servir, la demagògia i l’aprofitament oportunista de qualsevol remota possibilitat de manifestar la catalanofòbia, ha estat tan clara i il·lustrativa, un exemple tan descarat, un acte de manipulació política tan matusser i maldestre, que e, repugna profundament que gent com al Dolors Nadal o el Sirera poden continuar militant amb aquesta banda organitzada de delinqüència política anomenada PP.

Per a que un català no reaccioni davant aquests menyspreus flagrants  contra els seus conciutadans i es mantingui al costat dels agressors, només pot ser decididament curt de gambals i no adonar-se de res, o bé ha rebre recompenses molt superiors al preu de la seva honestedat moral, o bé vendre’s molt barat i molta capacitat de mejar-se merdes, o bé no tenir ni dignitat, ni sentiments, ni cap lligam de solidaritat amb la societat de què formen part i en teoria d’ofereixen per servir. Són persones que em repugnen per la vilesa dels seus actes.

És diferent el legítim debat polític, la diferència ideològica en llibertat, les aportacions a la vida social des de diverses sensibilitats, que la demagógia descarada, deliberada i fins matussera i la catalanofòbia agressiva. I transigir amb aquestes agressions, identificar-se amb els mentiders i difamadors, és un acte d’especial misèria moral quan es forma part, justament, del col·lectiu agredit pels atacs xenòfobs.