No gens benvolgut Daniel,
Ens menyspreen com a catalans pel fet de ser-ho. Es veuen en cor d’utlitzar-nos com a arma electoralista, perquè saben que ofendre’ns, insultar-nos i difamar-nos dóna vots a tot Espanya. I a tu també et menyspreen, i encara més que a la resta de nosaltres, encara que de moment t’ensabonin i et riguin la gràcies, encara que avui fingeixin que els teus tributs de lleialtat, la teva fe de convers, els commou i els satisfà.
Tu, a més de ser català, has decidit vendre’t a l’opressor. Faràs mil gracietes, mil demostracions d’odi a les teves arrels i mil actes de bavosa lleialtat per a demostrar la teva adhesió a l’amo. I quant més t’esforcis per arribar a ser un igual dels espanyols, més patètic seràs als ulls dels teus superiors jeràrquics, i més et menysprearan amb la condescendència paternalista que els colons tracten els criats nadius, com l’invasor utilitza i després abandona els delators que traeixen el seu poble i espien per a ells.
Ets com Michael Jackson. Davant les injustícies que pateixen els afroamericans als Estats Units, davant el domini de la raça blanca en tants i tants àmbits, va pensar que era millor ser blanc, i va decidir transformar-s’hi. I somniava que algun dia els seus compatriotes més pàl·lids l’acceptarien com un més i el convidarien a malparlar d’aquells negres de merda, com el seus pares i els seus germans. I així li va anar. Només el cirurgià plàstic —blanc, segur— li devia fer creure que cada operació l’aproximava més al seu objectiu. La resta del món, bancs i negres, se li enfotien. I mira com ha acabat.
Sincerament, de tot cor, et desitjo un destí igual de penós i indigne.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jordibrull: em
satisfà veure reflectit en els teus articles idees que
m’omplen els pensaments quotidians. Penso, encara que no expresso
–potser no en sé prou–, allò que se’m revela amb la
teva lectura. Gratifica, al capdavall, veure que un no està
sol, que encara que sigui en publicació que no té la
transcendència popular de El Mundo o El País, existeix
una línia de comunió, una complicitat, un sobreentès,
en aquesta lluita subterrània per la nostra dignitat com a
persones, com a ciutadans, com a hereus d’una terra –la nostra–
que sempre ha tingut com a bandera la llibertat, la tolerància
i l’assistència. Ser catalans és una condemna a bregar
ordinàriament contra el tancament, la univocitat i la pobresa
(espanyola, per descomptat). I al final de tot, un acaba
preguntant-se per què. Val la pena tot aquest esforç
d’educació en els nostres valors? El teu, el meu, el de molta
altra gent… Esforç que podríem dedicar a altres
comeses més lucratives, més hedonistes, com si fóssim
un país normal…
Per sort, sempre ens
quedaran els grans, els grans de veritat. Llegia avui casualment
Hermann Hesse:
“La paciència és
el més difícil i l’únic que mereix la pena
d’aprendre. Tota naturalesa, tot creixement, tota pau, tota
prosperitat i bellesa en el món descansen en la paciència,
necessiten temps, necessiten silenci, necessiten confiança,
necessiten fe en els llargs procesos que duren més del què
duren una vida, que no són totalment perceptibles per un
individu i en la seva totalitat només poden ser experimentats
per pobles i segles, no per persones”.
Amic Jordibrull:
treballem pels nostres fills, els teus, la meva. Pels fills dels
nouvinguts, que també ens succeiran. Per traslladar-los uns
valors que honestament creiem que són els més adequats
al creixement humà, com a persones i com a col·lectiu.
Desgasta un cop més veure com la quotidianitat –les
eleccions properes (ZPs i Rajoys i la mare qui els va parir a tots)–
posen terra a sobre a aquesta labor vital. Però hem de fer
paciència, com diu Hesse. Tot “descansa” en això.
El nostre poble ho percebrà en el futur, en els segles, encara
que nosaltres haguem hagut de ser, en un cert sacrifici, peons d’una
història que mai no sabrem si arribarà a bon port. Si
no, que no hagi quedat per nosaltres, per covardia, mandra o
carència.