23 de març de 2008
19 comentaris

Catalanisme reaccionari

M’amoïna profundament que dins el catalanisme, des de l’autonomisme conservador d’Unió fins l’independentisme esquerrà d’ERC, es pugui identificar, més sovint del que voldria, actituds i posicions marcadament reaccionàries.

(Continua)


Allò dels “xarnegos”. Em dol profundament la mala bava, la desqualificació genèrica, grollera i agressiva que en massa ocasions es fa de les persones que provenen de la immigració espanyola o en descendeixen. Se’ls assenyala com a culpables de la descatalanització de Catalunya, d’ocupants, de traïdors. Prejudicis xenòfobs tacats de classisme —sol anar junt, això—, en què segments sencers de la població catalana són tractats despectivament. Aquest mateix mot, “xarnego”, no és simplement descriptiu, sinó que té una component despectiva. Ho diu fins i tot el diccionari.

He intervingut amb comentaris en alguns blocs en què s’havia generat una discussió en aquests termes. Les recents declaracions de Marta Ferrussola, que jutjava Montilla pel seu origen i no per la seva gestió com a President de la Generalitat, han engegat algun d’aquests debats, i han trobat no pocs defensors.

M’avergonyeixo d’aquestes actituds tant com m’irrita la catalanofòbia o l’autoodi que ve d’altres sectors.

Pensament únic. És cert. Dins el catalanisme hi ha massa gent incapacitada per al diàleg o per a interpretar una realitat complexa i amb tants matisos com tenen una societat com la catalana i un entorn polític com el nostre. Viuen a un món d’idees —quan no directament prejudicis o clixés aliens a cap raonament— inamovibles i tremendament simples, basades en oposicions de dualitats: patriotes i botiflers, els meus i els altres, bons i dolents, lleials i traïdors… amb una tendència a tancar en cercles progressivament més restringits els escollits com correligionaris lleials, com a patriotes sans i conformes al que necessita Catalunya.

Això porta a judicis abolutament mancats d’equitat, i ens fem fars de veure la palla a l’ull de l’altre sense percebre la viga al nostre, a repartirs credencials de lleialtat, a discriminar per graus de puresa, fins i tot dins mateix de l’àmbit catalanista.

Lamentablement, i per sorpresa meva, he trobat una presència molt important d’aquests tics xenòfobs en alguns dels blocs que, pel que es veu, es consideren de referència a la denominada catosfera, és a dir, “influents”, en llenguatge blocaire. I també massa seguidors expressant la seva aprovació els exabruptes del corifeu en comentaris plens de docilitat, d’autocomplaença de grup iniciàtic defensant les seves pureses, de vibrant i satisfactòria complicitat entre camarades encesos, o llepant-se les ferides entre rondinaires desenganyats, o conspirant les consignes inquisitorials de censors implacables.

No és ni èticament admissible, ni democràticament acceptable, ni estratègicament intel·ligent basar el discurs polític del sobiranisme en un discurs excloent, sectari i essencialista. És a dir, la reproducció a escala catalana del que menys ens agrada del nacionalisme espanyol: els prejudicis i les actituds xenòfobes.

Actuar amb prejudicis, amb xenofòbia, de manera essencialista i excloent no es pot justificar només perquè altres —el nacionalisme espanyol més ranci— actuï de la mateixa manera, justament perquè no ens agraden aquestes conductes quan en som les vícitimes.

La qualitat democràtica vol el diàleg i la flexibilitat com a base fonamental, no els prejudicis i el sectarisme, els apriorismes o les posicions inamovibles.

I, finalment, crec que si volem aconseguir suport social per a la independència s’ha de fer a partir d’una proposta realista, que comenci per acceptar la realitat de la Catalunya d’avui i els reptes que se li obren per al demà i  oberta a tots els ciutadans, sense exclusions basades en prejudicis, sense purismes essencialistes, sinó amb el benestar de les persones i la llibertat i identificació com a poble com a primers objectius.  La identitat, l’essencial i comú, haurà de ser elemental, un mínim comú denominador dins una gran diversitat, útil per a contribuir a la cohesió social la identificació com a poble, però en cap cas una exigència d’uniformitat a canvi de la integració.

No, no faig el discurs dels Ciudadanos. Ells volen dissoldre Catalunya a Espanya, jonomés dic que si volem per petuar-nos com apoble ens hem de saber modificar, evolucionar i, sobretot, edificar el projecte nacional en criteris oberts, plurals i mutables, no restrictius, uniformes i inabovibles. Per això ja tenim Espanya.

  1. Tens molta raó però com tu dius és el discurs que es practica sovint per justificar la renúncia al més bàsic.
    Primer: de xenòfobs n’hi ha arreu, segurament també entre els independentistes. Com de masclistes, de retrògrads i d’il·luminats, ves què hi farem.
    Segon: de riquesa de matisos, tota la que calgui i més, però arribarà el dia que calgui dir Sí, o No, perquè si vols viure en dependència o independència aquests són les opcions.
    Tercer: com tu dius, un model incloent basat en un mínim comú denominador d’identitat. D’acord, per a mi a això de l’anomena la catalanitat, allò que ens fa ser el que som i voler viure com un poble adult més.
    Creus que tothom s’hi voldrà integrar? Doncs no. Creus que tothom és integrable voluntàriament? Doncs tampoc.
    És a dir, a partir de cert punt, les floretes i el discurs il·lusionador, que són necessaris, aniran de mà de la política d’estat ferma en la defensa de la seva identitat com a element de convivència, cosa que em sembla ben normal: tots els estats ho fan.

  2. O almenys som tractats com a xarnegos arreu dels nostres països, qüestió que als madrilenys no és passa, tot i n’hi haure enllà més xarnegos encara  d’arreu del món i que ací.

  3. Són discussions de socialistes. El terme xarnego feia temps que s’havia deixat d’utilitzar i ara pretenen ressucitar-lo perquè els convé. El primer a utilitzar-lo recordem que va ser un socialista valencià, Jordi Sevilla, després quan van proclamar en Montilla president van córrer a fer-lo servir a tots els seus mitjans afins, als seus blocs, i van començar amb el més repugnant xantatge emocional que se li pot fer a un poble. És a dir, si no votés Montilla, si no penses com ells, ets un racista. Quan van aconseguir les declaracions de la Ferrusola -notar que la resposta ja es trobava de forma ímplicita a la mateixa pregunta dels periodista- van començar a utilitzar-les mediàticament, de la mateixa manera que fan amb qualsevol víctima d’ETA. Durant una setmana i mitja va ser tema de discussió a les tertúlies de la COM i la SER, i més d’una setmana després al diari AVUI en feien l’enquesta del dia.

    Evidentment que em repugnen les declaracions de la senyora Ferrusola, però de la mateixa trobo xenòfoba -per no dir goebbeliana- la utilització política que en fan de les seves declaracions. A les tertúlies de la COM i la SER no s’acusava de xenofòbia a la senyora Ferrusola, s’acusava a tot el catalanisme, i per extensió a qualsevol persona que parli català.

    El millor que es pot per fer amb el racisme és ignorar les persones que el propugnen, entrar en la discusió, donar-lis veu, és afavorir-lo.

    Per cert, quan al circuit de Montmeló es van sentir crits racistes en contra de Hamilton, a la SER van escollir un tall on s’escoltava una persona cridant “en català”: -Fill de Puta! Que quedés ben clar que les persones que l’insultaven eren catalans i no pas espanyols. No és això xenofòbia?

    Si hem de ser tan fins a l’hora d’acusar de racisme, hauríem de començar a analitzar el que s’escolta a la SER, la COPE, la COM, o a TV3 (Homenatjant a Jordi Solé i Tura), que en diuen de molt més grosses que la senyora Ferrusola.

  4. Es l’argument que molts d’ells utilitzen contra nosaltres quan constatem, que si que a vegades -més de les que voldríem- la procedència justifica la manera de fer  política contra els interessos de Catalunya. I si no et remeto en el 8º Congrés dels Socialistes catalans a la Farga de l’Hospitalet l’any 1995, on curiosament els capitans – la majoria d’ells immigrants o fills d’immigrants- van carregar-se  el catalanisme federalista amb l’argument  de que els seus votants no es sentien identificats amb el PSC per què el veien català i per això no votaven a les autonòmiques. ¿Per què no van optar per fer pedagogia i aconseguir la seva integraciò?. Quan això ho constatem correm el risc de ser titllats de xenòfobs, i no es just.

  5. Les ceclaracions de la Sra. Ferrusola potser van ser destinades. Ara, el que no es pot fer és tergiversar-les. No fotem! Pel que jo vaig llegir, a la Sra. Ferrusola no li molesta pas l’origen del Sr. Montilla (com tu dius), sinó la seva poca catalanitat (el nom i la manca de cura en parlar català). Jo no sé si això és racisme, però penso que és imprescindible que el president d’un país parli correctament la llengua del país. I si és racisme pregunta-li a un ecspanyol que li semblaria que el seu president no parlés castellà.

    D’altra banda, quan els catalans diem alguna cosa poc agradable als espanyols, tothom té la pell molt fina (començant per alguns catalans!); en canvi, el fet que constantment ens diguin tots els penjaments des d’Ecspanya, ho hem d’acceptar perquè nosaltres som dolents, per la llibertat d’expressió dels pobrets ecspanyols, perquè cal ser tolerant i aguantar-se…

    Jo dic Prou!! ja n’hi ha prou d’aquest color; de fustigar-nos continuament i de no poder parlar en nom de la “correcció política”. En tot cas caldrà demanar correcció política als Ibarras, Bonos, Chaves, generals ecspanyols i tutti quanti. I als responsable polítics exigir-los-hi que parlin, i correctament, el català. Tant al president de Catalunya com al del govern o del parlament ecspanyols i al cap de l’estat (si ells consideren que Catalunya és part d’Espanya). I si no, que ens enviïn a passeig i ens deixin tranquils.

    Això de parar l’altra galta només ho pot fer-ho un home que sigui Déu, i els catalans encara no som déus! Així que a criticar la mala baba dels ecspanyols i a defensar-nos sense complexes.

  6. Després de veure alguns dels comentaris que t’han afegit al teu post em confirmo allò que ja sabia i havia constatat, com tu. Dins del catalanisme i especialment dins de l’independentisme hi ha actituds i pensaments xenòfobs. Dissortadament, tot nacionalisme els porta implícits en funció del seu tarannà o decantació. La dreta nacionalista (espanyola, catalana, francesa…) és classista i xenòfoba. I hi ha gent amb pensament de dretes en àmbits que aparentment no ho són. Alerta!
    És viure en la ceguesa no veure que si no fem propostes integradores, de cohesió social, no afegirem gent al projecte de país, al projecte nacional. Els essencialistes hi són a tot arreu i són un perill polític i ideològic per a qualsevol societat perquè la divideixen i la trenquen. Fins i tot els del PNB ara se n’han adonat.
    Mas ja va dir que no és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya, i va trepitjar sense complexos una de les màximes del catalanisme formulada precisament per Pujol. Era la constatació que alguna cosa es mou (i no pas en la bona direcció) en alguns àmbits de pensament nacionalista. Marta Ferrusola ho ha constatat.
    Hem de reconèixer, doncs,  que entre “nosaltres” hi ha encara prejudicis contra els immigrants espanyols. I que molts d’ells estan plenament integrats i no participen de la catalanofòbia. Treballo en una ciutat de la perifèria barcelonina des de fa 25 anys i ho sé molt bé.
    He conviscut sentimentalment amb dues parelles i les dues són d’origen no català. Totes dues parlen català i són més d’aquí que d’allí on van nèixer. I em sap greu que encara hi hagi gent que manté prejudicis. Tanmateix, n’hi ha. I quan aquests agafen volada i es vesteixen de declaracions o d’ideologia, ja podem tremolar perquè es poden carregar el catalanisme polític i arraconar-lo a un espai residual d’il·luminats talibans. És aquest el futur de Catalunya?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!