L’altre dia vaig llegir que un infant no podia combregar perquè és celíac i l’hòstia porta gluten.
Davant aquest problema, l’església va autoritzar els que estaven en aquest cas a combregar només amb vi. El pare d’aquest nano, però, es veu que no vol que el seu fill prengui gens d’alcohol —podria ser il·legal donar alcohol a un nen encara que sigui poc i un dia a la setmana, però amb l’agreujant que se sol fer a mig matí? — i reclama que pugui combregar com tots els creients però amb una hòstia sense gluten.
(Continua)
Li han denegat aquesta possibilitat. Es veu que la composició de les formes a consagrar està fixada i ben fixada per l’Església, i deu ser una cosa obligatòria i inamovible. Suposo que el “cos de crist” no es pot transformar en hòsties no homologades i el ritus sortiria malament, amb una encarnació divina un xic esbravada, amb deficiències de recepció, o alguna cosa així.
Després, alguns de missa diària se n’en foten o s’escandalitzen perquè els islàmics volen consumir carn d’animals sacrificats segons un determinat ritus, o perquè volen ser enterrats de determinada manera, o perquè preguen de cara a la meca unes quantes vegades al dia. A la meva amiga Marta Ferrussola, per exemple, li fa mania la convivència de les esglésies amb les mesquites al nostre territori. A Duran i altres els preocupa molt això del vel, encara que sigui acceptat de bon grat per algunes dones que no el consideren una imposició sinó un complement tan innocent com pugui ser una corbata —ridícul i inútil invent, per cert—, que de vegades sí que és obligatòria.
Tots són iguals, si fa o no fa. La diferència no està en la religió mateixa, sinó en la intensitat del seu poder sobre la societat. I a nivell individual, hi ha fanàtics de totes les creences. I també moltes persones que viuen la seva fe amb tolerància, flexibilitat i intel·ligència, amb adapatbilitat als canvis i no agafant-se a la conservació a mort de trets anecdòtics, i sense intentar una imposició per la força de la seva moral.
Però insitucionalment és una altra cosa. Si Rouco Varela i els seus amics tiguéssin un règim tan afí i fanàtic com el franquisme, si poguéssin tornar a un nacionalcatolicisme ranci, no dubtarien en fer-ho, i estarien encantats de col·laborar amb qualsevol dictador a canvi d’oblidar aquesta mania del laïcisme i de la separació entre l’Església i l’Estat. I imposarien la seva moral a cop de decret. De cap manera mourien un dit per la justícia i la llibertat si poguéssin tenir el monopoli de la moralitat. El mateix que volen els integristes islàmics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui – remarco: avui – el cristianisme, en cap de les seves variants, s’imposa a ningú que no s’hi adhereixi voluntàriament.
L’Islam és diferent: té una vocació totalitària ben viva no solament on és majoritari sinó també on no ho és. Només cal veure els passos enrere que està fent Turquia.