15 de març de 2008
10 comentaris

Marta Ferrussola, la Esperanza Aguirre catalana. Sostres, el Losantos nostrat.

Más valdria que hagués callat. Recullo de El Periódico un fragment d’una entrevista que li van fer a Marta Ferrussola fa pocs dies:

 

“¿La molesta que el president de la Generalitat sigui andalús?”, pregunta l’entrevistador. La dona de Pujol respon: “Un andalús que té el nom en castellà, sí, molt. I, a més, penso que el president de la Generalitat ha de parlar bé el català”.

 

 (continua)

No és la primera vegada que la vessa. Fa uns mesos es va referir despectivament als nouviguts en termes que freguen la crueltat inhumana. Abans ja s’havia mostrat amoïnada per una suposada  pèrdua de la identitat catalana i lamentava que apareguessin mesquites, tot assegurant que al final n’hi hauria més que esglésies. I s’oblidava que a molts catalans tant se’ns enfot el catolicisme com l’Islam, segons el nostre criteri dues supersticions equiparables.

Lamentablement, no és ella sola que pensa així. Per sort, no crec que sigui la posició majoritària en el catalanisme, nacionalisme, sobiranisme o com li volgueu dir. O espero que no ho sigui.

Per desgràcia, al freaki pocasolta i oportunista de Salvador Sostres  
—professional de incorrecció política eixelebrada i buida, la provocació per la provocació a l’estil de les teleescobraries en què habia participat, clown de capçalera dels convergents més corcats—,  li ha faltat temps per a donar suport a aquestes declaracions tan brillants de la nostra ex primera dama. 

A casa nostra resten encara importants bosses, espero que residuals, de catalanisme primitiu i aspre, de catalanisme basat en la reacció visceral i l’odi, i no en el treball en positiu per al progrés del país i el benestar dels catalans. Aquest catalanisme amargat i agressiu, aquest catalanisme de gent que es permet la frivolitat d’arrufar el nas davant segons quins conciutadans i de determinar amb un gest despectiu que determinats compatriotes no són bons catalans.

És un catalanisme conservador tirant a ranci i amb marcades tendències folclòriques, que no enten la pluralitat ni acepta les diferències, que enyora el passat i s’espanta dels canvis. També en algunes branques del suposat independentisme més extrem, en la recerca imparable cap a la màxima radicalitat formal i purament estètica, hi podem trobar elements amb aquestes idees podrides.

Si aquesta és la manera de treballar per la sobirania, segregant els catalans segons la seva procedència o competència lingüística, vomitant bestieses que freguen la xenofòbia i poden ofendre justament no pocs conciutadans, identificant allò català amb relíquies intocables arnades i per tant inútils, què faria la Marta si volgués enfonsar el país a la misèria.

Molt oportuns també els mitjans de comunicació donant tanta importància a les declaracions de qui no és ni ha estat ningú a la política. Que jo sàpiga, aquesta senyora mai no ha desenvolupat cap càrrec polìtic. Aquesta dona seria millor que se la considerés una ciutadana més. I, per cert, ja seria hora que ella també es comportés com a tal i deixés d’atendre periodistes i concedir entrevistes per un mínim de sentit del ridícul, per la dignitat de no aporfitar una notorietat social que ni mereix ni s’ha guanyat.

Justament, el que ens molesta d’Espanya és la seva intolerància per acceptar la nostra diferència, el seu caràcter uniformitzant, la seva incapacitat per a metabolitar la diversitat que hi ha en el seu si. Ens lamentem que un català difícilment pugui arribar a ser president de govern. També ens queixem de la catalanofòbia que hi ha arreu d’Espanya.

Josep Lluís Carod Rovira es diu Josep Lluís “aquí i a la Xina”. José Montilla es diu José “a la Xina i a Catalunya”, i parla el català com pot. I és el president de la Generalitat legítimament elegit pel Parlament de Catalunya i en nom del poble català i en virtut de la poca sobriania que ens deixen exercir. Al no respectar tot això, la Marta Ferrussola està actuant exactament igual que els nostres amics del PP espanyol, només que canalizant la seva fel en una altra direcció. Uns contra els altres, però igual d’intolerants i antidemocràtics.

No hem d’actuar igual que el nacionalisme uniformitzador espanyol. No podem  ser iguals. El nacionalisme català no ha de ser com el nacionalisme espanyol de la dreta reaccionària.  

Cal que més enllà de l’enfrontament entre Catalunya i Espanya, en el fons d’aquesta història d’opressió, hem de saber identificar una causa ètica que acompanya, enriqueix i diria que fa justa la causa nacional.

No ens hem de limitar a pensar en clau d’enfrontament de nacionalismes oposats però simètrics, igualment uniformistes i intolerants. Hem d’anar al fons de la nostra causa, i aquesta no crec que sigui reproduir el model espanyol al nostre territori, perquè per això, ja m’estaria bé ser espanyol.

Per això, la nostra lluita contra la catalanofòbia s’hauria de correspondre amb una identificació individual i col·lectiva amb la tolerància i el respecte a la diferència. La nostra amargor contra el sentit uniformista del nacionalisme espanyol del que som víctimes  hauria de ser una lliçó per a perseverar en la construcció d’una societat cohesionada —la llengua catalana, el benestar, les oportunitats, l’educació o la cultura com a alguns dels puntals d’aquesta cohesió— però alhora rica en matisos, tan diversa com diversa és la ciutadania i basada en el reconeixement, gaudi i incorporació a la pròpia identitat de tot el que ens aportarà gent arribada de tants i tants països. La nostra resposta als prejudicis hauria de ser la raó, la intel·ligència, la igualtat i la justícia, la germandat amb els compatriotes sigui quin sigui el seu origen ètnic o cultural.

Si reproduïm a Catalunya tot allò que ens fa estar incòmodes a Espanya haurem perdut. Perquè mai no tindem una societat cohesionada, perquè molts catalans, no es podran identificar amb el projecte de país, i, sobretot, perquè haurem caigut en el parany de repetir tot allò que ens molesta i contra el que lluitem. Haurem regenerat a casa nostra els que ara són els nostres enemics i els vicis ancestrals: la intolerància, la ignorància, els prejudicis, l’extrem conservadurisme covard, la por a la diversitat… Aquests són els nostres enemics, no Espanya per ser Espanya, no el nacionalisme espanyol per ser espanyol. I ser catalans no ens farà ni millors ni més feliços pel fet de ser-ho, sinó només si podem construir un país amb unes bases radicalment diferents a les que constitueixen el nacionalisme espanyol més tancat.

No compteu amb mi per construir el país de Marta Ferrussola i Salvador Sostres.

  1. Representen  el que representen, però son reals. S’omplen la boca de catalanisme, de barcelonisme, de braç de gitano a la sortida de missa, canvien ràpidament al espanyol, fan les factures dels seus negocis en espanyol, porten els seus fills a escoles privades, tenen por a un estat català, es fan el simpàtic amb els espanyols més poderosos però deprecien als inferiors, etc etc…típics carques de qualsevol poble del planeta. Per ells, pensen ser els únics catalans autèntics, la resta som xarnegos. Tant de bo que algún dia hi hagi un President de la República de l’Estat Català Lliure, negre, magrebí o asiàtic.

  2. Si li tens mania a la Ferrussola, m’és igual, és el vostre problema (teu i d’ella) però no per això facis demagògia barata amb la nació. Has escrit:
    “Cal que més enllà de l’enfrontament entre Catalunya i Espanya, en
    el fons d’aquesta història d’opressió, hem de saber identificar una
    causa ètica que acompanya, enriqueix i diria que fa justa la causa
    nacional.”
    Vas molt errat. La nostra causa és justa per ella mateixa, som un poble oprimit pel Regne d’Espanya, que és l’actual nom del passat Regne de Castella. Tampoc la nostra causa no precisa d’acompanyaments ni de causes ètiques alienes, amb la que patim per part dels espanyols i els francesos en tenim prou i ens en sobra.
    Convindràs amb mi (o no?) que un mosso de l’escaire que et multa per dur el cat a la matrícula i que t’exigeix que li parlis en ejpanol, no és pas un “pobre” immigrant, oi que és un ocupant?
    També convindràs amb mi, perquè suposo que ets un demòcrata (o no?), que un català pot ser conservador, oi? Un català té tot el dret de ser conservador, o progressista, o el que li passi pels collons de ser a seua casa, és a dir, a Catalunya. Altra cosa és que hi siguem en desacord amb tal o qual pensament o ideologia, però els catalans tenim els mateixos drets i deures, encara que molts cops els ocupants com el senyor José Montilla (altrament dit el Mut de Cornellà) només ens deixin exercir els deures i no pas els drets.
    La resta de les teues opinions no les vull discutir ara, em semblen pròpies del voluntarisme i de la inexperiència vital, però no per això les menystinc; trobo  il·lusionant que encara hi hagi gent que combregui amb allò tan castís de “to er mundo e gûeno“.
    Fins a l’altra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!