Voldria ser transparent,
un estri gens subtil i distret,
adaptar-me bé allà on em col.loquin
i així viure de dol, de l’enterrament
de la meva intel.ligència combatent
i ser-ne per sempre un aprenent.
No exaltar-me mai ,
nomes pel transit i el futbol ,
mai a crits, demanar qui em crida,
Sovint, massa sovint
acotar el cap i dir que si,
un si, que vol dir no!
Que amaga lladres i morts!!
Que cada un de nosaltres
mesuri la seva pròpia llibertat,
delimiti l’ombra de les seves quatre parets,
abans d’assumir com a pròpia
una fictícia llibertat.
Per que dos, son dos, aquí i enlloc.
I que ningú senti com a pròpia
una llibertat imposada,
un límit disfressat,
i cap suor regalada
a aquell que segueix limitant-la.
Hem tornat, hem tornat
a aquell racó ínfim
que ens ofereix la nostra
precària llibertat,
hem marxat que era fosc,
i hem tornat quan ben poc quedava del dia
assumirem sens més, el sobreviure,
la resistència, que en tots els casos clama a viure
I penso amargament
en la melmelada,
en el seu tacte melós,
aquell que sobre un llit de mantega
ens endolça les torrades amb desenes de colors
Per que tot dependrà,
de qui tingui el pot i
reparteixi les cullerades,
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Boníssim!!