jordhill.clar

jo vull dir clar, tu vols dir clar?

2 de febrer de 2007
Sense categoria
3 comentaris

Carles Rebassa

Per fi puc dir que tinc el llibre del Carles a les mans, estic content per ell per que a la fi l’hi han publicat el llibre, malgrat sigui per complir amb part del premi.

Felicitats Carles i t’ho mereixies, ara el d’En Blai.

El bard

 

Els meus amics són uns psicòpates.

Els meus amics són alcohòlics.

Què els ha passat als meus amics

perquè siguin tan apòstates?

O és que sols el pensament

de formar part del grup de GENT

els espoltreix i els esbraona?

Els meus amics són perdulaires,

els meus amics fets al carrer.

Com els estim, els meus amics…

El meu país… Els meus amics…

La meva verga… Els meus amics…

Quina tendresa és que no troben

els desterrats dels meus amics?

Què és que ha fallat? Quina nostàlgia

els envaeix i els fa servils

a la creença dels escrúpols?

No són així els pagerols.

No són així les secretàries.

Però esparvera?t: vet ací

que els meus amics són alcohòlics

i els meus amics són uns psicòpates

i jo els estim així com són.

Així com són: tots alcohòlics,

dements, tronats, sorruts, psicòpates.

 

Si pens brogit occidental

d?enguany, amb un empelt directe

de les tristeses de l?any zero

dic: oh, i no tenen l?edat

els meus amics per tant de cristo.

Els meus amics tots fets un cristo.

Tots alcohòlics, tots psicòpates…

Cag en mil llamps, els meus amics…

Però jo els estim. I ells m?estimen.

Com no ha de ser si som amics?

Tant m?és, de ver, si són psicòpates

o bruts o guerxos o alcohòlics.

No haurà estat cosa de l?església

o un mal de pati de l?escola

o créixer a un poble iridescent

que els ha deixat tanta malura?

O no és malura i potser

el pensament de ser un psicòpata

o aquella set de l?alcohòlic

els deixondeix enmig de l?oi?

I l?oi? A quin vaixell s?embarca?

Quin mal plugim es fa licor?

 

 

Els meus amics, tan alcohòlics,

tots tan psicòpates i amics.

Tant els estim que torn boiet

i també vull incendiar

la catedral, l?ajuntament,

el bar de la tercera edat,

la por, el quarter, el club d?esplai,

l?escola i el convent. I prou.

I ser amb ells, els meus amics,

els meus amics, tendres psicòpates

i folls i amants i alcohòlics

i seure amb ells, tranquils, al bar,

fer wisquis i fumar, i seure,

amb ells, ja ho crec, els meus amics…

Que no som colla ni som res.

Tot just amics, uns quants psicòpates,

uns quants perduts, quatre alcohòlics.

Els meus amics i jo. Res més.

 

Si pens, de ver, sense occident

l?amor fidel als meus amics

no és només perquè tots ells

són verament la meva pàtria

i em donen llum devers la verga

i ens entendrim en la tempesta

quan naufragam tothora. No.

És perquè jo sóc un psicòpata

i guerxo i brut i alcohòlic,

sorrut i boig com els amics.

Però me?n toc un ou.

 

 


                                       Carles Rebassa

  1. Un premi que ha guanyat Iban Tubau tampoc és per a tant, per altra banda els poemes son tan greixosos com el mateix poeta. Afaita´t la barba.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!