El Pot de la melmelada

Voldria ser transparent,

un estri gens subtil i distret,

adaptar-me bé allà on em col.loquin

i així viure de dol, de l’enterrament

de la meva intel.ligència combatent

i ser-ne per sempre un aprenent.

No exaltar-me mai ,

nomes pel transit i el futbol ,

mai a crits, demanar qui em crida,

Sovint, massa sovint

acotar el cap i dir que si,

un si, que vol dir no!

Que amaga lladres i morts!!

 

Que cada un de nosaltres

mesuri la seva pròpia llibertat,

delimiti l’ombra de les seves quatre parets,

abans d’assumir com a pròpia

una fictícia llibertat.

 

Per que dos, son dos, aquí i enlloc.

 

I que ningú senti com a pròpia

una llibertat imposada,

un límit disfressat,

i cap suor regalada

a aquell que segueix limitant-la.

 

Hem tornat, hem tornat

a aquell racó ínfim

que ens ofereix la nostra

precària llibertat,

hem marxat que era fosc,

i hem tornat quan ben poc quedava del dia

assumirem sens més, el sobreviure,

la resistència, que en tots els casos clama a viure

 

 

I penso amargament

en la melmelada,

en el seu tacte melós,

aquell que sobre un llit de mantega

ens endolça les torrades amb desenes de colors

 

Per que tot dependrà,

de qui tingui el pot i

reparteixi les cullerades,

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *