jordhill.clar

En un barri tant pobre com petit i en un carrer estret d’una immensa ciutat, hi vivia una gosseta molt eixerida, compartia aquell carrer amb la seva mare i tota una bona colla d’amics, us parlo de gosseta Míldiu, una gosseta de pell bruna , amb taques blanques per arreu del cos i els ulls mes vius de tant preuat carrer.

Com cada dia de cada dia, sortia a fer un passeig amb la seva mare, desprès de fer nit sota l’escala de l’avi Jepet, dormir allà era garantia d’un cossi de menjar cada nit i una bona manta sobre les rajoles d’aquell terra tant fred per poder dormir. Bé, tornem al passeig, cada poques passes trobàvem algú que li acaronava el cap o li gratava el llom,

-com li agradava a la gosseta míldiu que li gratessin el llom- no gaires passes mes enllà s’hi veia la senyora Montserrat que parava les taules fora de la porta del cafè i així convidar als vianants a seure-hi, en veure la gosseta míldiu i la seva mare els hi va fer un seguit de manyagues i va treure un bol de llet , com cada matí, amb galetes esmicolades , que tant li agraden a la gosseta Míldiu.

Desprès de tot el mati tombant per aquí i per allà , arribaren a l’últim carrer del barri, i com sempre la mare fa mig tomb i tornem-hi. Mai de la vida la gosseta míldiu havia sortit d’aquells carrers i el cert es que se’n moria de ganes i el cas es que la mare pocs cops n’hi havia parlat del que hi havia mes enllà, però tots ells amb certa amargor, però tot això no feia esvair les ganes de la gosseta míldiu en recórrer aquells carrers.

Així va ser com una nit, la gosseta míldiu va marxar d’amagat cap aquells foscos carrers, va ser mes forta la curiositat que no pas tots els consells de la mare.

Set dies i vuit nits mes enllà , la gosseta míldiu va tornar, amb els ulls mes tristos que mai i amb ben poques ganes de parlar.

No li va explicar a la mare tot allò que hi havia trobat, però no calia, la mare prou que ho sabia el pa que hi donen per aquells carrers, la mare va acollir la gosseta míldiu entre les seves cames i li demanar excuses: Benvinguda i perdona’m nineta meva per haver-te negat la realitat tot aquest temps, ja ho has vist oi?, tots els carrers semblen iguals i en tot i cada un d’ells s’hi veu una llibertat.

Però d’altres gossos que manen, marquen les cantonades per delimitar la nostra llibertat que ens podem moure per allà, si! però sempre sabent , que ells hi manen i que sempre son per allà, per totes i cada una de les nostres passes, que no val a badar , on la llibertat la disfressen de tot de normes que cal complir si no vols queixalada, que la pau es una disfressa que deixen nua de tanta manca de privilegi…

La gosseta míldiu assentà amb el cap i li digué a la mare, tot tornant-li la lluentor als ulls: Mare jo vull ser gran, vull llegir i estudiar, fer-me forta i valenta, per tornar a aquells carrers i plantar cara a tots aquells gossos que neguen la nostra voluntat d’existir i ens amaguen en la fictícia llibertat d’aquest carreró .Mare si us plau explica’m tot allò que tu saps, ho vull saber tot.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!