jordhill.clar

Voldria ser transparent,

un estri gens subtil i distret,

flexible i adaptar-me bé allà on em col.loquin

i així viure de dol, de l’enterrament

de la meva intel.ligència combatent

i ser-ne per sempre un aprenent.

No exaltar-me mai ,

nomes pel transit i el futbol ,

mai a crits, demanar qui em crida,

i observar sens mes

un prat verd i un camp ple d’oliveres.

A cops ser feliç

i a fi de mes agraït, a contra cor,

lleugerament, inclinar el cap i dir que si,

un si, que vol dir no!

Que amaga lladres i morts,

morts en vida pel record de fotos en calaixos

i signatures de paper,

just l’enigma de l’iníci,

d’odi al meu entorn recau en aquest despatx,

en l’ombra d’aquest despatx,

en el somriure en aquest despatx,

en la clemència en aquest despatx,

en el cop de porta en aquest despatx.

Som esclaus de les nostres necessitats

i això no ens alliberarà d’aquest despatx.

Ara no voldria rubricar un poema,

ni cap poesia en petites dosis d’hipoquesia,

voldria només fer un vers,

un vers que et despertes,

lluny de draps esgrogeïts,

de morts que fan olor a flors

i aquells que nomes cerquen raons per enfadar-se,

jo no soc aquell,

res mes lluny d’esser aquest

que dubta com tu

que no es desperta en el mateix ras

però arronsa el nas a cops de pensar.

Un vers…

un vers que no faré.

Però son teves les mans que es fan mal,

son teus els pantalons que s’embruten

i hi ets tu sota aquell davantal que pren vida.

Vius en un somni, que a cops et despertarà,

en una mentida, que a poca a poc

t’han anat disfressant,

amb falsos amiguismes

i has acabat tragant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!