Sota la caseta de dalt de l’arbre hi hem fet un mon en un pam i mig, tothom hi es benvingut, tothom hi es convidat, tot aquell que s’abanderi del respecte hi es ben rebut, en el nostre mon el respecte es mutu, no es, el nostre mon el delimitem quatre franges en un punt,
Voldria ser transparent, un estri gens subtil i distret, flexible i adaptar-me bé allà on em col.loquin i així viure de dol, de l’enterrament de la meva intel.ligència combatent i ser-ne per sempre un aprenent. No exaltar-me mai , nomes pel transit i el futbol , mai a crits, demanar qui em crida, i observar
Olivera morta d’ocell pertorbat pila de pedres i rocs de cúpula torta. Cabana sense porta. Pastor sense verd… pastor sense llar pagès de solc de ferro, de solc de rovellat entorn àrid, ràpid , de soroll d’asfalt cap pàmpol de cep retallat la vergonya feta rodona de Penedès malalt. de Penedesencs, que li volen mal
No sé pas que ho fa, però tot sovint em trobo, pensant dins la nit freda finestra avall. Potser serà l´estiu que ens ha deixat menys verdor, i ara al novembre li manca tardor. Potser serà l´obrer, que en mans del poder ni alça el puny enlaire i no surt al carrer. Potser serà el
Tot just ara que aniríem mig farts, cada tres queixalades ens mosseguem la llengua, molts per menjar massa i massa de pressa i tants d?altres per por de mossegar, ens assetgen amb dietes, de fam de règim retalls alimentaris que no afarten ni tant sols el mes prim i segueixen parlant del bon menjar i
No tibis tant els fils! Que sóc una titella que ballo al teu desig. i ves cap a la porta que vull sortir, que el sol em demana la meva sobrietat, el neguit de l?oblit, el fosc amarg d?un retrat, en un passadís, sense portes, ni sortida, ni final.
El foc ideal com crema! La mort ideal aquella que mata, el plorar ideal …aquell que plora, el crit ideal com crida! I l?oblit ideal que ens oblida aquell deixar ideal… aquell que ens deixa, el buit idealitzat no omple! El nom ideal que ens anomena, el fugir ideal …que fuig, el final ideal com
T ot de cop tres passes,…Okupa i resisteix,rera tres passes, una passa,…Independència o mort,i com crida una plaça,…El penedès es mor.i rera milers de passes,…Us volem a casa. Per les parets ,ressonen consignes de guerra,esperant resposta.
He fet un mon, en un pam i mig, Amb tot un tombant de tanques que convidem la claror On per entrar-hi et demanen la fermesa d?un somriure quan s?escau, hi fet un racó per a desar-hi el plor llàgrimes com vitralls fibra òptica que duen arreu i així s?hi comparteixen els mals que dos
Avis sense sostre Que amaguen els contenidors? es la pregunta que m´envaeix el cap, cada tres carrerons, ni tant sols les papereres tenen millor sort, de recollir allò que molts cerquen, i no us parlo pas d´or. Es l´història del que amaguen els contenidors. que carai amaguen que hi posen un infant a
Aquesta serà la història. El conte. D?un ninet de fusta, que el varen llençar al mar i es volia ofegar però surava, i allà veu com tot passa i com passa tot el vent com xiula , mans dolces acaronen i com molts d?altres s?enfonsen. I ell demana pedres, pedres o plom, per ofegar-se
I una dona lliure, lliure fets i actes en una botiga compra, amaga preus i tiquets, un fet que la fa lliure d?allò que li controla l?horari i el sou, viu sense control sota d?una ombra que li ofereix aquell que li nega el sol, el somni, el dubte constant de viure en una mentida,
La set somia, que només desperta tastarà el refresc. Escurçons, competint amb rates, sota l?americana… les cinc peles i el duro. En una ment buida, ressona la ment buida, sap llegir i lee. En les ulleres un tel, i no, no vull cap mocador. De la vinya, a la terra verda, qui la sua, i
Instalar-hi unes escales mecàniques com a tot centre comercial.
Passes, avui sobrevisc en un mon de passes, cames que caminen ( òbviament! ), cossos que es creuen sense creuar-se la mirada, ( menys obvi al meu parer). S?organitzen les voreres en tres carrils de baixada i prop de sis de pujada, m?assec en una mena de bar i l?efemèride la fa un noiet, l?heroïcitat