VIA LLIURE

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

14 d'agost de 2021
0 comentaris

Vies verdes vora el mar

He tornat a recórrer, com he fet altres estius, un tram de la Via Verda de la Terra Alta. Com se sap, forma part d’una adaptació de l’antic traçat ferroviari denominat de la Val de Zafán, que unia la Pobla d’Híxer (Aragó) amb Tortosa, part d’un projecte vuitcentista (1880) que pretenia fer arribar al tren a la Mediterrània. La seva construcció fou dificultosa (transitar per la Via Verda ajuda a fer-se’n una idea) i la vida de servei efectiu fou efímera, car es completà el 1942 i es clausurà el 1973. El domini de l’automòbil, ja abassegador llavors, sumat a un recorregut molt sinuós amb estacions allunyades de les poblacions a què havien de servir, determinaren el trist acabament de la línia.

Afortunadament, a aquest traçat se li ha trobat una segona vida, com ha passat amb altres de la nostra geografia. Amb unes petites intervencions (asfaltat del recorregut, enllumenat dels túnels, senyalització informativa i adaptació per a cecs) s’ofereix a l’amant de l’excursionisme i de la natura la possibilitat de recórrer en bicicleta (opció majoritària) o a peu uns itineraris de singular bellesa. El que ens ocupa transcorre per l’eix del riu Canaleta i la Serra de Pàndols. Malgrat el civisme de la gran majoria d’usuaris de la ruta, algunes de les instal·lacions es troben en estat de deixadesa: estacions i altres equipaments coberts de pintades i grafitis, la il·luminació dels túnels, generada amb plaques solars, no funciona en molts casos (ho estan arranjant), etc.

Jo faig sempre la ruta a peu perquè no sé anar en bicicleta. M’adono que sóc pràcticament l’únic que ho fa. Això demana algunes precaucions i origina algunes incidències. Cal anar armat d’una lot (la llanterna dels milennials) per fer-se veure a dins dels túnels foscos mentre s’apropen, a vegades sense fer soroll, grups de ciclistes que, al seu torn, no tenen en alguns casos la precaució d’anar senyalitzats lumínicament. A més, la situació origina dubtes sobre quin és el costat de la calçada que correspon als vianants: a les carreteres normals és a l’esquerra, per seguretat. Aquí no és tan clar. Les coses s’emboliquen perquè en un dels túnels s’ha habilitat un carril (separat per balises) on sí que poden circular els cotxes: per on hem de passar els humils caminadors? Pel carril dels ciclistes, per l’esquerra del dels vehicles o per la dreta? Per no saber, no sé si el codi de circulació és d’aplicació a aquesta via. L’altre dia, a més de nombroses bicicletes (i cap automòbil), vaig veure passar altres modalitats de vehicles, per exemple uns artefactes de quatre places impulsats a pedals (de nou sense llums), bicicletes amb remolcs per a criatures, equipatges o fins i tot gossos… Un veritable festival. Aquest any, per la pandèmia, el turisme d’interior (i la Via Verda en forma part) s’ha incrementat respecte a anys anteriors. Només vaig trobar a faltar cavalls que, segons llegeixo, també hi són admesos.

El meu recorregut va començar a Bot: és pràctic perquè l’estació, al contrari que la majoria de les altres, es troba pràcticament al seu casc urbà, de manera que és fàcilment localitzable per arribar-hi i aparcar el cotxe. D’allí, alternant trams sota un sol de justícia i túnels d’agradables corrents d’aire fresc, s’arriba a l’estació de Prat de Compte. Ben a prop es troba el santuari de la Fontcalda (foto de dalt), un concorregut lloc amb merendero, restaurant i zona de bany al riu Canaleta. Són uns 6 quilòmetres en total. No els 11 i escaig que assenyalen els rètols informatius (en castellà, per cert) que, casualment, estaven col·locant a l’estació de Bot just després d’aparcar el cotxe. Una estació que reserva una sorpresa als amants dels trens: un antic ferrobús habilitat com a bar (foto de baix), que també fa funcions d’informador turístic, difusió cultural, etc. El bar-vagó es fa dir Lo Sarmentero, en record del nom popular que rebia el tren que comentem, pel fet de discórrer per comarques de vinyes abundants.

(Ja vaig parlar d’aquesta Via Verda en un anterior apunt)

[Imatges: terra-alta.cat, Wiquipèdia, eltrendebot.blogspot.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!