VIA A VIA

La setmana passada parlàvem d’Otto Wagner i la seva petjada al metro de Viena. Avui parlarem d’un altre arquitecte-dissenyador i d’un altre suburbà potser més coneguts: Guimard i París.

Hector Guimard (esquerra) va néixer a Lió el 1867 i morí a Nova York el 1942. Se’l considera el principal representant de l’Art Nouveau a l’estat francès, cosa que el situa en un pla paral·lel a Wagner. Tot i això, ell evitava el mot nouveau i usava moderne per referir-se al que en definitiva era un estil personal, l’estil Guimard. És per això que ha passat a la història de l’art com un creador independent, sense escola on adscriure’l ni deixebles identificables, de manera que no és estrany que quedés en el mig oblit fins que a la dècada dels seixanta es redescobrí la seva obra i se n’aprecià el valor estètic.

L’obra de Guimard és constituïda per nombrosos edificis de tot tipus, però sens dubte com més conegut és pel gran públic és per la seva faceta de dissenyador de les boques d’entrada al metro de París. Entre 1899 i 1913, és a dir en els inicis del nou mitjà de transport, s’arribaren a construir fins a 141 entrades. No es tracta de simples accessos o baixadors a les andanes, sinó que són veritables construccions semblants en alguns casos a un quiosc o un templet, de manera que és més precís designar-les com a edicles. Uns edicles que poden presentar fins a tres tipus d’estàndard: tancats, oberts i veles en tres suports.

Consubstancial a l’Art Nouveau i al modernisme, la decoració profusa també és característica dels baixadors del metro de París, a partir dels principis d’ornamentació estructural de Viollet-le-Duc. Potser el motiu més conegut sigui el coup de fouet, una estilització que recorda plantes, flors i fulles: les tiges sinuoses, les càpsules de llavors i les formes bulboses inunden les baranes, columnes o sostres de ferro forjat dels edicles parisins.

Aquestes innovacions no foren ben rebudes. En un primer moment les estacions foren criticades i conegudes despectivament com “espaguetis”. El rebuig acabà tenint conseqüències. El 1908 foren desmantellats els baixadors de Champs-Elysées, ja que es considerava que no harmonitzaven amb els edificis d’aquella senyorial artèria. El 1926 la condemna a mort arribà a l’estació Étoile i el 1962 a la de Bastille (dreta). Aquestes dues eren unes estructures de ferro fos, dissenyades com a pavellons tancats que degut al seu aire oriental foren conegudes com a “pagodes xineses”. Malgrat aquests atemptats al patrimoni, i com ja havia passat amb la Torre Eiffel salvant les distàncies, amb els anys l’obra rebutjada acabà convertint-se en un preuat conjunt artístic i en atracció turística de la ciutat.

A més de la decoració, Guimard introduí més novetats a la seva creació. Ideà uns llums vermells que il·luminaven les entrades de nit i que parpellejaven quan s’acostava un tren, per a informació dels vianants del carrer. L’altre llegat de Guimard fou la tipografia amb què redactà la retolació de les parades (esquerra). Aquesta font, coneguda precisament com métropolitain, es caracteritza per la manca de línies rectes (una vegada més, un tret característic del modernisme) i el fort contrast entre els traços gruixuts i prims, de manera que imita la cal·ligrafia d’un bolígraf. Es tracta d’un preciós disseny que s’ha preservat fins els nostres dies (com hauria de ser sempre) i que ens transporta a una belle époque que va veure néixer l’emblemàtica xarxa de transport subterrània parisina.

[Informacions extretes de Viquièdia i arthive.com; imatges: parisinconnu.com, arthive.com i Wikimedia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!