VIA A VIA

Vam iniciar aquesta mini-sèrie dedicada als accidents soferts al transport públic de Barcelona amb el patit al tren de Sarrià ara fa tot just 100 anys. El segon, a un altre ocorregut casualment al mateix lloc i en circumstàncies semblants. Avui parlarem d’una altra tragèdia que, com la primera, s’esdevingué també un mes d’abril, però l’any anterior. Ens referim a l’accident a les obres durant la construcció del túnel del Metro Transversal a la Gran Via (entre els carrers Villarroel i Casanova), el 12 d’abril de 1924. Els murs laterals de la volta van cedir, ocasionant un enfonsament del sostre i obrint un gran forat a la superfície. L’esfondrament afectà de ple els 32 operaris que hi treballaven, ocasionant la mort d’onze, a més de nou ferits. Els fets succeïren a les 4 de la matinada i la majoria de treballadors eren immigrants del sud de la península: dues dades prou significatives de les condicions laborals de l’època.

Com passaria en els dos accidents del tren de Sarrià, les circumstàncies de l’època determinaren que no poguessin establir-se amb exactitud les causes que provocaren el desastre. Segurament tot es degué a la debilitat estructural dels murs laterals. Hi tingueren a veure factors com la inestabilitat del terreny, les tècniques de construcció poc segures o una supervisió insuficient, però no consta documentat cap error d’enginyeria o condicions geològiques concretes. L’impacte de la notícia fou important, atès que es tractava d’un projecte d’infraestructura clau per Barcelona. Recordem-ho: estava a punt d’inaugurar-se el Gran Metro de Catalunya a Lesseps i el seu competidor, el Metro Transversal, s’apressava a fer el mateix amb el seu projecte. Hauria d’esperar encara dos anys, però les presses per avançar les obres també podrien estar darrere de les causes de l’enfonsament.

L’accident es produí sota la dictadura de Primo de Rivera. Segurament per això les investigacions públiques o internes i la recerca de responsabilitats penals i legals foren limitades. En tot cas no van transcendir dimissions polítiques i processos o sancions de cap mena. Per nombre de víctimes és, de lluny, el més tràgic de la història del metro de Barcelona. Només es té constància d’un altre el 30 d’octubre de 1975, a l’estació Virrei Amat de la línia 5, que provocà dos morts i nombrosos ferits. En parlarem algun dia. Fora d’aquests dos, no es té constància d’accidents mortals en situacions de servei o en el transcurs d’obres de construcció. Altra cosa és, naturalment, els casos de suïcidis o de morts no relacionats directament amb el funcionament del metro en si.

Per les notícies que tinc, no existeixen plaques que recordin els fets a cada un dels escenaris. No estaria de més, crec jo.

[Informacions extretes d’IA: Grok; imatge: vista de l’esfondrament provocat; elperiodico.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!