VIA A VIA

El passat dimarts 8 d’abril va fer cent anys d’un tràgic accident als ferrocarrils catalans, amb un balanç de 26 morts i 87 ferits. Va passar en una corba pronunciada en un tram de baixada entre les estacions de Peu del Funicular i Sarrià de l’actual línia dels FGC del Vallès, la que la nostra generació sempre ha conegut com Tren de Sarrià. Un tren que venia de Sant Cugat es va aturar al Baixador de Vallvidrera, probablement per un problema tècnic relacionat amb un canvi en l’alimentació elèctrica. Per la data dels fets (era Dijous Sant) el tren anava molt concorregut i això originà una situació caòtica: els passatgers, impacients per continuar al viatge, pressionaren el maquinista o obriren les portes i abandonaren els vagons. El maquinista va intentar reiniciar la marxa sense comprovar adequadament el sistema de frenada mecànica. A causa del fort pendent (un 4%, que és molt) i d’una possible fallada en els frens o en el sistema elèctric, el tren va agafar velocitat, va descarrilar i va col·lidir. Les causes, doncs, foren tant humanes (mala gestió del maquinista i pressió dels viatgers) com tècniques (pendent pronunciat, variant elèctrica de la instal·lació i possible fallada mecànica). Els trens afectats foren els cotxes 502, 501 i 402, que van patir danys greus.

Com queda dir, cal lamentar 26 morts i 87 ferits greus. La majoria de víctimes eren de classe obrera que tornaven a Barcelona (l’accident s’esdevingué cap a les 18,40) després de passar el dia festiu a Les Planes, una popular zona d’esbarjo. La premsa de l’època destacà la resposta mèdica i comunitària i el gran esforç de solidaritat dels ciutadans. No es té coneixement que s’adoptessin, almenys de moment, mesures per evitar que un accident d’aquest tipus es tornés a produir, en una època (la dictadura de Primo de Rivera, recordem) marcada per una falta de transparència i poca predisposició a millores tècniques. Per la mateixa raó del context polític de l’època, el règim tendia a minimitzar escàndols que qüestionessin la modernitat o les infraestructures i per tant no es determinaren responsabilitats polítiques o penals. El conductor, de cognom Martínez, amb 12 anys d’experiència, era considerat un conductor expert, el que suggereix que foren més aviat les deficiències en el manteniment o la gestió del sistema elèctric els causants de la tragèdia.

El tren de Sarrià sempre ha estat considerat un ferrocarril modern i segur. L’ús de l’electricitat el caracteritzà des dels inicis (no debades, la companyia del servei era la Barcelona Traction, Light and Power, la Canadenca), però l’accident de 1925 demostra que l’ús d’aquest mitjà de tracció presentava llavors punts febles si es combinava, com va passar, amb un fort pendent i amb transicions elèctriques no ben resoltes.

No és l’únic accident greu que hem hagut de lamentar a la ja llarga història dels ferrocarrils del nostre país.

[continuarà]

[Informació extreta d’IA: Grok; imatges: diarieljardi.cat (copyright CE Els blaus), 3cat.cat (reportatge de Mundo Gráfico)]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!