VIA A VIA

Ha mort Robin Gibb, un dels components dels Bee Gees, uns dies després de fer-ho Donna Summer. La música pop i disco, de dol. La banda sonora d’un moment crucial de la meva vida: la post-adolescència, si és que això existeix.

Quants centenars de vegades devia posar el Saturday Night Fever al meu tocadiscos? Rescato el disc (vinil en diuen ara) i acaricio la polsosa coberta i no puc evitar taralejar mentalment cada cançó mentre en llegeixo el títol: Staying alive, More than woman o Night fever, les superconegudes peces del grup, al costat de la psicodèlica versió que Walter Murphy va fer de la (oh, sacrilegi!) Cinquena simfonia de Beethoven.

Sï, d’acord, eren uns horteres. Aquells pantalons pota d’elefant, aquells colls de camisa, aquells penjolls daurats a sobre de la pelambrera pectoral… i aquelles veus inconfusibles. Però, ¿De veritat algú tindrà la barra de criticar aquell grup, que va vendre milions i milions de còpies, al costat de la basura (m’encanta aquest barbarisme) que es fa avui? Em quedo mil vegades amb el falset dels Bee Gees i el seu món, també falset, d’inacabables nits boges.

Staying alive: mantenint-se amb vida. El pobre Robin Gibb ha perdut la cruel batalla contra la malaltia, com Donna Summer, aquella que treballava dur pels diners (concepte ben actual, per cert). Ens queden les seves veus, les seves melodies. Aquestes es mantindran sempre amb vida. Sort d’això.

[Imatge: contraportada del disc Saturday Night Fever, propietat de l’autor del bloc]