VIA A VIA

Aquests dies fa cinquanta anys exactes del meu primer viatge a París. Si descomptem els desplaçaments previs a Andorra i a Madrid, aquest fou el meu primer viatge a l’estranger pròpiament dit. Tenia divuit anys i tot un món per descobrir, i és comprensible que el record de la meva estada a la capital francesa (una setmana, més o menys) continuï sent inesborrable. Més enllà de les visites turístiques (la Torre Eiffel, el Louvre, la Tour Montparnasse…), de la trobada amb uns familiars meus o del visionat d’Emmannuelle en un cinema (tota una novetat per a mi, acabava de complir divuit anys), el tema central del meu interès per les coses parisenques fou, és clar, el seu transport subterrani.

La primera imatge del metro de París que em ve a la memòria són els històrics trens anomenats Sprague-Thompson, pintats de dos colors (verd i vermell) per distingir les dues categories (a dalt, interior). Encara hi havia classes! I encara els quedaven vuit anys de vida útil però ja convivien amb unitats equipades amb rodes amb pneumàtics (Michelin, bien sûr). La capital francesa fou la primera del món en introduir aquesta llavors revolucionària manera de desplaçar-se, que permet accelerar i frenar amb més rapidesa i suavitat i que naturalment em va sobtar molt.

L’hotel on ens allotjàvem era prop de la Torre Eiffel, de manera que l’estació on preníem el metro era Dupleix (línia 6). Per qui no conegui la xarxa, les línies 2 i 6 s’uneixen a les estacions de Nation i Charles de Gaulle-Étoile formant una mena de línia circular que connecta al seu torn amb gairebé totes les línies restants. Si a això afegim que les estacions són molt properes les unes a les altres i que, almenys llavors, la freqüència de trens era molt alta, es comprendrà que el metro fos un mitjà altament útil per als nostres desplaçaments. Continuo pensant que és el millor del món, com a mínim d’entre els que conec, que ja comencen a ser-ne uns quants…

Alguns detalls del servei em cridaren també l’atenció. Ja vaig parlar en aquest bloc, no fa gaire, dels portillons. Afegim-hi avui els trottoirs roulants (a la dreta), les cintes transportadores per avançar més ràpidament en algunes correspondències entre estacions. A Barcelona, tardaríem anys en emprar-les, a l’inacabable passadís de Passeig de Gràcia o a l’aeroport. Un altre record que tinc del metro de París és la publicitat, especialment una de Dubonnet, el popular licor francès (a dalt). L’eslògan de la marca feia “Dubo, Dubon, Dubonnet” i la particularitat és que els cartells anunciadors, obra del dissenyador d’art-déco Cassandre, estaven situats dins dels túnels però propers a la llum de les andanes, amb la qual cosa cridaven més l’atenció dels passatgers, que era el que es buscava.

El darrer souvenir del metro de París és la seva estació més singular, la de Louvre (avui denominada Louvre-Rivoli, a dalt), a la línia 1. Pel fet d’estar situada al costat del museu, es va decidir decorar-la amb rèpliques de peces exposades allí. Per cert, la idea havia estat d’André Malraux, el ministre de Cultura de De Gaulle. Fou la primera del món en ser singularitzada d’aquesta manera, fugint de la despersonalització de la resta. Quan la vaig descobrir, ho vaig trobar ben original i, efectivament, altres estacions parisenques i altres metros del món han seguit després el seu exemple. Com es pot veure, el metro de París ha estat a l’avantguarda de moltes coses.

[Imatges: delyrarte.com, Viquipèdia i amtuir.org]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!