VIA A VIA

Avui dissabte, nombrosos ciutadans s’han manifestat en diverses ciutats de Catalunya per protestar pel deteriorament dels serveis ferroviaris i conseqüentment per exigir-ne millores. Malauradament, la causa d’aquestes marxes ciutadanes no té res de nou. Que els Regionals i les Rodalies van malament (retards, suspensions, aglomeracions, manca d’informació, inseguretat, vandalisme…) no és cap novetat. Jo mateix, usuari setmanal de la Renfe ja fa més de quaranta anys, en puc donar fe. Ja als anys setanta el desgavell als trens era un tòpic: a cada època, l’acrònim de l’empresa ha originat una alternativa popular, a la nostra era “Rogamos empujen nuestros ferrocarriles estropeados“. Doncs avui en dia el servei no és igual, és encara pitjor.

Els treballadors, els estudiants i els ciutadans de tota mena i condició usuaris dels trens per necessitat o per convicció cívica no tenen altre remei, una vegada més, que sortir al carrer cada vegada més organitzats i traduir la seva indignació i afartament amb manifestacions com la d’avui. La pregunta, però, és: servirà de res aquesta enèssima acció? En definitiva, ja es pot protestar o cridar ben fort, que si l’ase… perdó, els responsables políticoadministratius del servei no volen beure… tot seguirà igual. I no, no volen ni beure ni veure. Escudats rere rutinàries i desmanjades declaracions, inconcretes propostes o marejaments de perdiu diversos, els representants polítics (encapçalats per la consellera Paneque, a qui li toca el paper més trist de l’obra) ofereixen una galdosa imatge de desgovern i tantsemenfotisme.

Caldrien importants inversions pressupostàries, que sabem de ben segur no vindran: es pressuposa poc per Catalunya i s’executa encara menys del pressupostat, i així seguirem. Caldria que el traspàs de Rodalies fos no “integral” com el pa que fa anar de ventre sinó veritablement complet, amb tots els seus recursos i instruments de gestió i decisió, inclosa una direcció sense manies sobre el personal ferroviari, especialment els cheminots maquinistes, esdevinguts autèntics peons colonitzadors. Caldria, si no fos demanar i tampoc arribarà, una més gran eficiència en el govern del servei, traduïble en termes de seguretat, confort, neteja, informació, atenció al client… Sentint tot això, als responsables els sonarà a xinès o es faran el suec, no sé què és pitjor.

Si no hi ha manera d’obtenir més inversions, traspassos definitius o una més bona gestió, quina és la solució? La va apuntar la ciutadania ja fa bastants anys, en ocasió d’una anterior onada de desgavells ferroviaris que va culminar en una multitudinària marxa per les infraestructures, esdevinguda a la pràctica la primera gran manifestació de reivindicació de la independència com a proposta definitiva de solució al desgavell ferroviari. El posterior procés independentista ha anat com ha anat i no és ara el moment d’aprofundir-hi, però no cal ser cap llumanera per deduir que si tornem a estar igual que fa quinze o vint anys, tornarem a lluitar, a patir i, tant de bo, vèncer. A les marxes d’avui se li han volgut llevar l’etiqueta de “polítiques”, com si no fos política la lluita de la ciutadania per la millora de les seves condicions de vida. Curiosament, a aquestes concentracions “no-polítiques” han corregut a fer-s’hi la foto les formacions partidistes que en altres àmbits són incapaces de formular estratègies conjuntes per avançar definitivament en la consecució de l’única solució possible als trens lents, atapeïts i vandalitzats.

Serviran de res les concentracions d’avui? No perdem l’esperança.

[imatge: manifestació de Tarragona, pujant pel carrer Apodaca; 3cat.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!