VIA A VIA

“Una incidència a la línia X de Regionals ocasiona retards de X hores”, “Indignació entre els usuaris de Rodalies per les pèssimes condicions del servei”, “El govern espanyol es compromet a invertir X milions per al manteniment de la xarxa”… És igual quan llegiu aquests titulars als mitjans, sempre són d’actualitat. Remenant retalls de diaris que guardo de fa anys m’apareixen notícies que ho corroboren. Retards, aglomeracions, paralitzacions del servei, incidències de tot ordre, fins i tot accidents, alteren la mai plàcida rutina dels trens catalans. La notícia d’aquesta setmana ha marcat, però, una nova inflexió en el perpetu viacrucis dels viatgers: un curtcircuit en una catenària ha ocasionat una explosió i un petit incendi en un tren. El percaç (*), immortalitzat puntualment pels mòbils dels usuaris, ha ocasionat el lògic esglai i algunes corredisses però la cosa tampoc ha anat a més. “Només” ha calgut gestionar un transport alternatiu.

Els focs d’artifici del pantògraf ferroviari han tingut la fantàstica pensada de produir-se en vigílies d’una campanya electoral que es presenta especialment intensa i que està directament relacionada amb els serveis públics quotidians del votant: la de les eleccions municipals. Cada formació política, cada candidat, s’han apressat a treure profit del desgavell ferroviari espolsant-se responsabilitats pròpies i tirant en cara als contrincants mala gestió o incompliments. La filigrana político-juridica dels serveis ferroviaris catalans (una complexa superposició de xarxes, competències, administracions, companyies concessionàries i marques comercials) facilita sens dubte aquesta interessada desviació de responsabilitats i aquest foc creuat en el doble eix ideològic i territorial. Diguin el que diguin, res sorprèn però a aquestes alçades de la pel·lícula, fa vergonya sentir a uns assegurar que “exigiran” solucions (enviant una carta a la ministra!) i a uns altres dient, sense que se’ls caigui la cara a terra, que “els compromisos s’han de cumplir” (no ho diran per les inversions no executades durant anys, és clar).

Mentrestant, la ciutadania, emprenyada, pacient o rendida a parts iguals, és incapaç de reaccionar davant d’una situació que clama al cel. Sorprèn que no hagi tret el santcristo gros revoltant-se amb tota mena d’accions més o menys contundents, però també és cert que no és fàcil fer-ho al país on obrir una escola per votar o guardar a casa un xiulet i una careta són raons suficients per ser acusat de sedició o de greus desordres amb garantia d’alguns anys a l’ombra. També per això darrer caldria reaccionar, però ens estem allunyant lentament de la qüestió. Parlàvem d’uns trens que no van alhora. El proper 28 de maig hi ha una oportunitat, petita, d’influir sobre la cerca en la solució del desgavell. Els partits, tots, van com a bojos a la cerca del vot. Potser això els fa prendre compromisos creïbles i, qui sap, portar-los a la pràctica si arriben (o continuen) al poder. L’esperança mai no s’ha de perdre.

(*) Percaç vol dir en català percance; oi que no ho sabíeu? doncs ja ho sabeu.

[Imatge: eldiario.es, foto ACN]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!