VIA A VIA

Dimecres van ser notícia les manifestacions de l’Onze de Setembre. Aquest any se’n convocaren cinc de forma descentralitzada i la de cada ciutat estaven específicament dedicada a reivindicar millores en un sector concret i que justificarien la consecució d’una Catalunya independent (a Lleida, pagesia, a Barcelona, habitatge, etc.). A la de Tarragona se li assignà la reclamació d’un sistema d’infraestructures adequat a les necessitats de l’economia i població catalanes. Quan diem infraestructures pensem de forma gairebé instintiva en els trens regionals i de Rodalies. És significatiu que fos Tarragona i no Barcelona: al Camp de Tarragona s’hi concentren pràcticament totes les problemàtiques, mancances i desgavells relacionats amb el transport ferroviari. A les molèsties habituals que els usuaris del Camp de Tarragona pateixen, com  també a l’Àrea Metropolitana (retards, aglomeracions, dèficit de serveis, desinformació, etc.) cal afegir-hi preocupacions específiques. Ciutadans i visitants de Salou i Cambrils es van quedar fa un temps sense servei ferroviari, les respectives estacions han estat derruïdes sense misericòrdia, els antics traçats reconvertits en aparcaments i ja veurem en què més; els trens de mercaderies potencialment perilloses segueixen passant per Tarragona, entre les cases i la platja i el desviament va per llarg; com a cirereta del pastís, les imminents obres del túnel de Roda deixaran els viatgers cinc mesos (que en seran més, és clar) sense tren entre Tarragona i Sant Vicenç de Calders, amb promeses d’autobusos substitutius que és de témer que no podran absorbir tota la demanda. Un festival. No sé si comptar amb un estat propi convertiria el desgavell ferroviari de les terres meridionals en un paradís terrenal, no ho crec però com a mínim l’assignació de molts més recursos econòmics, sumada a una intel·ligent planificació catalanocentrada, hi ajudaria molt. Caldrà seguir insistint i esperant, doncs.

L’altra notícia dels darrers dies, que va tenir ressò colateral a la manifestació tarragonina, va ser la tràgica mort d’una persona en un pas a nivell a Montcada i Reixac. No entrem en les inevitables culpes i responsabilitats en aquests casos (no respectar barreres baixades i positiu de drogues de la conductora), el mal ja està fet, potser cal posar més el focus en l’etern debat sobre eliminació o no dels passos a nivell en zones urbanes. Jo entenc perfectament qui diu de conservar-les: Europa està plena d’exemples de trens que discorren a velocitat moderada i amb totes les senyalitzacions lumíniques i acústiques per zones poblades. Fet i fet, la xarxa és molt anterior a les urbanitzacions per on transcorre, diferent seria si s’hagués donat la situació al revés. El que no és de rebut és el que denuncien els veïns, esperes d’un quart d’hora amb les barreres abaixades: hi ha d’haver alguna alternativa que combini seguretat i eficàcia, però sembla que els cervells pensants responsables no estan per la labor. I si es decideix suprimir el problema amb el soterrament de la línia, cosa que ja està en marxa, que es faci de la manera més àgil possible. Però aquí també fan falta molts calerons, els que no tindrem fins que Catalunya assoleixi la independència o obtingui alguna mena d’estatus polític equiparable. Repeteixo, caldrà seguir insistint i esperant.

[Imatge: pàgina del còmic distribuït durant la manifestació a Tarragona i que amb el títol de “Farts de Rodalies i de l’espoli espanyol” denuncia les mancances del servei; foto de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!