VIA A VIA

Amb una setmana de retard m’assabento d’una trista notícia, la mort del meu amic Ralph. Ens vam conèixer de joves (1976) en un intercanvi amb escoltes alemanys. Vaig tenir la sort de conviure uns dies amb ell i la seva família a Bergisch-Gladbach, població propera a Colònia (a sota, castell i nou ajuntament). Temps després repetiríem l’experiència, a Catalunya i novament a Alemanya. Feia temps que no teníem contacte, com sol passar gairebé sempre i l’únic lligam era Facebook, que és el mitjà pel qual m’he assabentat de la seva desaparició. No cal dir que m’ha commogut doblement perquè se’ns va aviat de manera inesperada (tenia uns 60 anys) i perquè en guardo un molt bon record. Auf Wiedersehen, Freund Ralph, wir werden Dich nicht vergessen!

El lector es preguntarà què té a veure aquesta digressió amb el tema d’aquest bloc. M’ho he fet venir bé per acabar parlant dels transports de Colònia mitjançant una anècdota personal. Els desplaçaments entre la casa del Ralph i el centre de Colònia (ciutat del màxim interès, començant per la seva magnífica catedral i acabant pel seu Museu Romà-Germànic, entre molt més) els efectuàvem amb la línia U1 dels transports colonians. És difícil definir aquesta línia perquè circula per tres àmbits diferents, alternativament: en túnel (per tant, és un metro), al carrer (com un tramvia) i en carril completament separat (el que l’assimilaria a un tren de rodalies). Jo això no ho sabia i quan hi vaig pujar per primera vegada (uns preciosos vagons de tramvia, a dalt, en aquell temps grocs i avui vermells) la meva sorpresa va ser comprovar com de sobte circulava per túnels i s’aturava en estacions subterrànies: Colònia tenia metro i jo sense assabentar-me! Baixàvem a Neumarkt, la plaça més cèntrica de Colònia, on conflueixen diverses línies (7 de les 12 de la xarxa, avui) i des d’allí per diversos carrers de vianants accedíem als principals punts d’interès turístic o comercial.

L’anècdota va venir el dia que vaig tornar a la casa del Ralph tot sol i més tard del compte. Quan vaig arribar, la seva mare m’esperava tota preocupada preguntant-me què m’havia passat i, sobretot, com m’ho havia fet per tornar sol, en la creença que jo, un jove estranger, tindria dificultats per desplaçar-me per la conurbació de Colònia. Ells no entenien el català ni el castellà i jo no entenia el seu anglès ni l’alemany, de manera que es va crear una situació una mica còmica: ells fent preguntes, jo intentant respondre-les, tots amb gestos, fins que es va trobar la solució: la veïna del Raplh, una brasilera, parlava espanyol! La van fer venir immediatament i en poca estona vaig explicar que havia agafat les línies adequades enllaçant a l’estació corresponent, sense cap problema. Per demostrar-ho se’m va ocórrer “cantar” de memòria el nom de totes les parades del recorregut, sense deixar-me’n cap). Això va fer esclatar de riure als alemanys i a la brasilera que no entenien com per a mi havia estat tan fàcil desplaçar-me quan per a ells, usuaris habituals, els és més complicat. És el que té aficionar-se des de ben petit als transports públics…

[Imatges: Viquipèdia, hsk.koeln (tramvies exposats al Museu del Tramvia) i kvb.koeln (primer tramvia de cavalls de Colònia, inaugurat el 1877)]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!