Temps de calor i temps de mitigar els seus efectes amb l’ajuda de les més variades invencions del geni humà, des del bano fins a l’aire condicionat. La progressiva introducció d’aquest darrer sistema de refrigeració als vehicles del transport públic (tant de Barcelona com d’altres ciutats) ha estat benvinguda pels seus soferts usuaris. Recordem que les condicions climàtiques no eren tant falagueres fins no fa gaires anys. Tramvies i autobusos circulaven plens de gom a gom sota un sol inclement, sense més solució que obrir les finestres perquè hi passés la mica de brisa que produïen els vehicles en moviment; la calor era proverbial, fins i tot com per aparèixer en un conegut cuplet. El metro, “agraciat” amb l’avantatge de circular a l’ombra, ha estat sempre també un espai habitualment càlid, a hivern i estiu, a les andanes i als vagons; el fet que aquests anessin també atapeïts de gent en hores pu(n)ta creava un ambient propici a suors, nervis i malestars, ben poc agradable.
Hi va haver un sistema alternatiu de viatjar relativament bé, no refrigerat però sí ventilat, durant els mesos de més calor: els tramvies jardinera. Com si fossin orenetes en primavera, com deia el poeta, cada estiu tornaven als carrers de Barcelona uns vehicles oberts lateralment per deixar circular l’aire. Foren molt populars perquè la gent els associava al bon temps, a les vacances i a l’anada a les platges, ja que aquestes eren la destinació d’alguna de les seves línies. Fins i tot les característiques veles laterals blanc-i-blaves donaven un aire estiuenc al conjunt, a mig camí entre una gelateria i una barca marinera.
Poc després de la implantació del tramvia a Barcelona (1872) ja hi circulaven jardineres. A més de reduir la calor, el fet que l’empresa (la Brill & Co.) les fabriqués així obeïa a una altra raó pràctica: els combois pesaven menys i per tant es rebaixava el patiment estival de cavalls i mules, exclusiva font d’energia en aquell moment. Quan s’introduí l’electricitat, les companyies no pogueren assumir el cost d’incorporar un motor elèctric a uns tramvies que només circulessin uns pocs mesos a l’any, de manera que es reconvertiren en remolcs de nous tramvies. El 1906 començà la construcció a Can Girona dels primers models de jardinera elèctrica, que no es retirarien de la circulació fins el 1963 i que són els que conservo a la meva memòria (recordo perfectament haver-los vist i, més que probablement hi vaig viatjar moltes vegades).
L’unic vehicle que s’ha conservat fins l’actualitat és el 129. Restaurat el 1986, aprofitant el xassís del Tramvia Blau número 9, va seguir prestant servei en aquesta popular línia, si bé pintat d’un vistós vermell, el seu color original. Potser algun dia tornaran a circular jardineres per Colom, per la Barceloneta o pel Port Olímpic, ni que sigui com a mera atracció turística. Qui sap. Jo llanço la proposta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!