VIA A VIA

Ahir, dia de novetats cinematogràfiques. A més d’El 47, que rememora el segrest (real) d’un autobús durant les lluites veïnals dels anys 70 al barri barceloní de Torre Baró, es va estrenar també Estación Rocafort, una ficció entre el thriller i el terror amb el rerefons dels misteris i fets estranys que, diuen, esdevenen a l’estació de metro amb aquest nom. La protagonista Laura hi comença a treballar i encuriosida per les històries de suïcidis que s’hi expliquen, es decideix a investigar-les amb l’ajuda d’un ex-policia que, segons la sinopsi de la pel·lícula, hi està relacionat d’alguna manera. A partir d’aquí se succeiran les previsibles conseqüències amb tot el seu reguitzell de trucs cinematogràfics: foscors, sorolls estranys, malsons, sensacions inexplicables, ensurts, crits, sang i fetge… i ves a saber si ells dos tenen un embolic. No faré espòiler perquè aquest blocaire mai no el fa, i a més encara no he vist la pel·lícula.

Sens dubte, l’estrena del film amb el seu bombardeig de publicitat i crítiques, posarà de nou d’actualitat les denominades “estacions fantasmes” dels metros de tot el món, tot un subgènere en si mateix. La de Rocafort no es ben bé una estació fantasma, ja que aquesta denominació es reserva a aquelles abandonades sigui per deixar de prestar servei o per tot el contrari, les que mai s’han fet servir. Com tothom sap, Rocafort és una estació plenament operativa des de fa ja 98 anys, però que en tot aquest temps hi han succeït alguns fets que per a alguns són indicatius que ens trobem davant d’un indret fantasmal o marcat pels mals auguris. A l’abril del 1924 un enfonsament va provocar la mort d’onze treballadors. Durant la Guerra del 36 es va convertir en un dels refugis antiaeris i alhora era una de les zones escollides per l’aviació italiana per bombardejar els carrers, el que provocava més morts entre la gent que corria per refugiar-s’hi. Fins aquí els fets sabuts.

En temps més recents, als anys 70, hi hagué diversos suïcidis i accidents, inclosos cecs i un nen (“el nen de la pilota”, atropellat a l’intentar recuperar-la). Caldria comprovar i documentar bé tots aquests esdeveniments per certificar que realment a Rocafort han passat més desgràcies de les estadísticament esperables, però sigui com sigui, es va anar creant la idea que Rocafort era una estació maleïda, fins a convertir-ho en una llegenda urbana. Llavors van començar les anades de bola de la gent, les suposicions, les falses (o no) percepcions… Ser cap d’estació a Rocafort era una destinació a evitar, els treballadors encarregats de tancar les instal·lacions a la nit “notaven que hi havia algú més”, es veien ombres, s’encenien i s’apagaven els llums sense explicació… Ens ho hem de creure? Jo no, però allà cadascú amb la seva manera de relacionar-se amb la raó.

No sé si la pel·lícula és bona, dolenta o una de tantes. De moment, els seus responsables es van prendre algunes llicències. L’estació ja no és de la línia 1, com sabem tots els barcelonins i els amants del metro, sinó de la 4, la groga, ves a saber perquè. I el baixador del cartell que il·lustra la pel·lícula tampoc sembla cap de la Gran Via, a jutjar per la curvatura de les escales (a dalt). Potser aquests canvis són fets a posta per evitar que el malefici de Rocafort persegueixi els que han fet realitat el film, com si es tractés de la maledicció de la tomba de Tutankamon…

[Imatges: timeout.cat, foto TMB i youtube; informacions extretes de cadenaser.com, entrevista amb el guia Manuel Marina]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!