VIA A VIA

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

14 de gener de 2023
0 comentaris

Problemes per un ‘tube’

Dilluns passat, 9 de gener, el metro de Londres, the Tube, complí 160 anys d’existència. Com se sap, és el més antic del món. Aquell dia de 1863 s’obrí la primera línia d’uns 6 quilòmetes, entre les estacions de Paddington, al centre de la ciutat, i Farringdon, a l’est. En pocs anys la xarxa creixeria per tot Londres i la seva àrea d’influència, convertint-se en una de les més extenses del món. Sens dubte, ja en el moment de començar a circular, el metro londinenc representà una pràctica solució al problema d’un ja llavors congestionat trànsit a la superfície de la ciutat. Des del primer any d’inauguració, 120 trens operaven diàriament en cada sentit, transportant 40.000 passatgers.

La idea original del suburbà londinenc fou de l’advocat Charles Pearson (no confondre amb el nostre Pearson dels “ferrocates” i de La Canadenca), que convencé la municipalitat perquè s’impliqués financerament en la construcció del metro, amb l’argument que el concebia com una eina de reforma social, al permetre la població més pobra viure en entorns més saludables a l’extraradi de la ciutat. La idea, però, també va ser rebuda amb crítiques o escepticisme per una part de l’opinió pública. El The Times of London hi veié totes les pegues: “un ferrocarril subterrani sota Londres, amb terribles túnels humids i sorollosos, fora de l’abast de la llum o de la vida, passatges habitats per rates, amarats per les goteres de les clavegueres i enverinats pels escapaments de les tuberies del gas”. Un altre mitjà, el London Daily News, comentava en to sarcàstic
que “per primera vegada a la història del món, els ciutadans podran viatjar en còmodes i agradables vagons per sota de les tuberies del gas i fins i tot dels cementiris”.

Quan el metro ja fou operatiu, vencent tota mena d’obstacles, continuaren les crítiques: ocupat, congestionat, estressant… Potser l’èxit del primer dia va fer que la demanda fos excessiva. El diari The Guardian, informant sobre la inauguració, destacava que “l’anunci constant de que ‘no hi ha espai’ genera un ambient generalitzat de desànim entre els que esperen”. Hem de fer-nos a la idea del que devia ser aquell mitjà de transport, absolutament innovador en les seves característiques, per entendre el què devien representar aquestes i altres deficiències. Un altre dels problemes del metro, potser el més greu, eren els fums que desprenien les locomotores de vapor, que inundaven els túnels i tacaven la roba dels passatgers amb partícules de carbó, problema que desapareixiria el 1890 amb l’electrificació de la xarxa.

Avui, 160 anys després, ningú s’oposa obertament a l’existència del metro, ni a Londres ni a cap altre lloc del món. I, per què amagar-ho, alguns dels inconvenients previstos o constatats en aquell moment (aglomeracions, ambient sofocant, deficiències tècniques…) perviuen a molts suburbans (particularment el de Londres és un dels més degradats) però, que se sàpiga, mai no se n’ha clausurat cap. Happy birthday, Tube!

[Imatges i informacions extretes de: Inés Almendros, “Metro de Londres: 160 años del primer metro del mundo“, genteyold.com]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!