VIA A VIA

La il·lustració de l’apunt d’avui (gràcies per fer-me-la arribar, Robert) correspon a un cartell informatiu del metro de Barcelona que, vistes les estacions que surten o no surten, hem de situar entre 1959 i 1967. Això de informatiu és una manera de dir-ho perquè, com es pot comprovar, és d’allò més enrevessat si el comparem amb qualsevol plànol o esquema d’avui en dia de la mateixa xarxa. Només l’encant que pugui tenir com a curiositat de fa seixanta anys compensa el fet de ser una prova de la deixadesa que hi havia fins ahir mateix pel que fa a donar facilitats als usuaris del suburbà.

Entrar en els detalls del rètol és tota una lliçó del que no ha de ser un suport informatiu o senyalètic. Deixo de banda que hauria de ser, directament, un plànol i no una freda relació de les parades obertes al públic. Fixeu-vos que el cartell era situat a l’estació de Fabra i Puig, des de la qual es podia anar a totes les altres de la xarxa, però aquestes estan col·locades a l’inrevés del que seria lògic, és a dir, de baix cap a dalt. La disposició dels diferent trajectes en forma de branques d’un arbre unides per les estacions de correspondència ens sembla una mica pedestre quan fa tants anys que ens hem acostumat a la comoditat visual de les ratlles de colors i els cercles per indicar línies i estacions. La informació de l’esquerra encara és més peculiar perquè indica les direccions cap a on es pot anar, però no els noms de les estacions terminals sinó els barris on estan situades (Gràcia, Horta…); per cert, la llista està disposada igualment de baix a dalt, i en aquest ordre s’ha de llegir, com les lletres pintades a l’asfalt dels carrers d’una ciutat: bus i auto per indicar autobús. Hi ha tants detalls! Les lletres dels noms de les estacions (en castellà, naturalment) amb diferents amplades, la indicació estación donde se encuentra amb un número…

Hem progressat moltíssim en aquest aspecte, això és evident. Recordo la meva primera visita al metro de París, un ja llunyà 1975, és a dir pocs anys després del cartell que estem comentant. Una de les coses que em cridaren l’atenció fou l’existència en diversos indrets del suburbà d’un planell de grans dimensions, on cada estació estava representada per una petita bombeta. El viatger desorientat només havia de prémer el botó de l’estació de destinació en un teclat on totes estaven disposades per ordre alfabètic i automàticament s’il·luminava el recorregut que havia d’efectuar des del lloc on es trobava. Que ningú es pensi que era la gran modernor del moment perquè l’invent, conegut com PILI (per Plans Indicateurs Lumineux d’Itinéraires) era ni més ni menys que del 1937. Trenta anys després, a la Barcelona franquista el viatger ocasional (el de cada dia no cal que li diguin per on ha d’anar) encara es topava amb l’antigalla que avui ens ocupa. Anava bé pe anar a Sants o a qualsevol altre indret!

[Imatges: xarxes socials i xataka.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!