VIA LLIURE

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

20 de novembre de 2021
0 comentaris

Passejades lioneses (i 2)

Ens havíem quedat a la Confluence, un barri que ens recordaria el conjunt de noves edificacions de la zona del Fòrum de Barcelona. A la Confluence no hi arriba el metro i per tant ho he de fer en tramvia, un mitjà de transport d’estètica més aviat lletjeta (és una opinió personal), però funcional i eficient (dalt). Lió disposa de vuit línies que complementen perfectament les quatre del metro.

La meva segona etapa a la ciutat discorre per la Fourvière i també he de pujar. En aquest cas ho faré amb un altre mitjà de transport típic lionès, el funicular. Lió és la ciutat europea amb més funiculars juntament amb Barcelona i Gènova: en té tres d’actius, però n’ha arribat a conèixer sis al llarg de la seva història. Un vagó de color vermell llampant (dreta) transporta els viatgers, també sota terra, fins la basílica de la Fourvière, un enorme edifici de gust discutible, una mica com el Sacré-Couer parisenc o el nostre temple del Tibidabo i que, com aquests, presideix la ciutat des d’una posició elevada. No cal caminar gaire des de la basílica per arribar a un altre punt d’interès per al viatger.  Es tracta de Lugdunum, batejat així per ser el nom romà de la ciutat i que comprèn dos teatres d’aquella època i un museu que aplega tota mena d’objectes, figures, estàtues, làpides, mosaics i moltes més restes dels primers segles de l’era cristiana. Per plàcids carrers que fan baixada, s’arriba fins el que es coneix com el Vieux Lyon, presidit per la catedral, un edifici no especialment cridaner per fora i situat davant d’una plaça molt anodina però que guanya molt un cop dins. D’interès els vitralls i un rellotge astronòmic que quan dona les hores ofereix un espectacle digne de veure; lamentablement es troba en restauració perquè un sonat l’inutilitzà en una desgraciada ocasió. En un restaurant prop de la catedral tasto la molt acreditada gastronomia de la regió: amanida lionesa (amb tires de pernil, pa fregit i un ou escalfat) i quenelle (un saciant plat a base de peix i salsa espessa cuinat al forn).

Tercera i darrera jornada de la meva fugaç visita. La línia D del metro em deixa a Montplaisir-Lumière, als peus de l’Institut Lumière, i és que Lió fou el bressol dels germans inventors del cinematògraf, com es deia a finals del segle XIX. Un preciós xalet modernista acull avui el Museu Lumière, on es mostren tot d’aparells relacionats amb la invenció del denominat setè art i objectes de la indústria que se’n derivà, a la qual els Lumière dedicaren tota la seva vida. S’hi mostren els primers films exhibits públicament, d’escassa duració, que s’han fet cèlebres: La sortida dels obrers de la fàbrica (de la qual existeixen tres versions, gravades al lloc on ens trobem, que encara es conserva), El regador regat o la que ens pot resultar més interessant, Arribada d’un tren a La Ciotat. Aquest darrer (a l’esquerra, fotograma), d’únicament 49 segons de durada, mostra el tren arribant a la població occitana on els Lumière estiuejaven, mentre una munió de viatgers van, venen, pugen i baixen, oferint un document excepcional de l’època; es diu que els primers espectadors fugien cap al costat dret de la sala de projeccions, convençuts que els entraria un tren per la banda esquerra de la pantalla, tal era la sensació de realisme que provocava aquell llavors revolucionari invent.

Un imant reproduint aquella escena de l’Arribada…, comprat al museu, ja llueix a la meva nevera com a record dels molts motius d’interès ferroviari de Lió.

[Imatges: lyoncapitale.fr, erasmusu.com, Viquipèdia]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!