VIA A VIA

He visitat durant tres dies Lió, la ciutat de la seda, del Roine i del Saona, de Paul Bocuse,  del Crédit Lyonnais, de les lioneses (suposo)… i d’alguns mitjans de transport sobre vies ben interessants. El tren de gran velocitat, després de partir de Barcelona, arriba cinc hores més tard a Lyon-Part-Dieu (dreta), que és com es diu la principal estació d’aquella ciutat. A l’hora de la meva arribada està molt concorreguda i tenint en compte que actualment es troba en obres de remodelació, presenta un aspecte més caòtic del que podria esperar-se. Seguint indicacions i recorrent un bon trajecte a peu aconsegueixo localitzar el metro, que em permetrà desplaçar-me a l’hotel. Es tracta d’una xarxa relativament moderna (del 1978) que presenta algunes característiques remarcables. Els vehicles (dalt) circulen per l’esquerra (com Londres o Madrid) i en algunes línies discorren sobre pneumàtics (com París o Mèxic). El metro de Lió supera amb nota tots els ítems exigibles en un transport públic (seguretat, neteja, informació, màquines expedidores de bitllets), almenys dies que en vaig fer ús, si fem excepció de dues aturades prolongades que em van destarotar fins a fer-me canviar els plans, especialment la segona si no volia perdre el tren de tornada cap a casa…

Potser la peculiaritat més coneguda del metro de Lió és que un tram d’una de les seves línies (la C, entre Hôtel de Ville i Croix Rousse) és de tracció en cremallera, adaptació d’un funicular subterrani de finals del segle XIX). Sobta veure el comboi entrant en una estació amb unes andanes pronunciadament inclinades (un 17 %, esquerra). És un fet que no es dona, que jo sàpiga, a cap altre lloc del mon. La meva destinació és La Croix Rousse, un barri popular d’ambient juvenil i alternatiu: guardant totes les distàncies, equivaldria a una barreja de Gràcia i el Born, amb carrers plens de petits restaurants, artesans, dissenyadors, botigues de roba… i amb les parets plenes de cartells reivindicatius de tota mena. Si he pujat en metro, baixo a peu per la Montée de la Grande Côte, una via esglaonada que permet contemplar, al fons, el conjunt de la ciutat. La seva part central (la Presqu’île, la península entre els rius Roine i Saona) és plena de places i monuments d’interès: la plaça de l’Ajuntament (l’Hotel de Ville esmentat), amb un imponent conjunt escultòric de quatre cavalls encabritats, Bellecour (la plaça més gran d’Europa, diuen, amb una estàtua eqüestre dedicada a Lluís XIV) o el Clocher de la Charité (un campanar sense església). Al sud de Perrache (una altra remarcable estació ferroviària, al costat de la qual es troba el meu hotel), s’estén la Confluence, antiga zona industrial reconvertida en un barri d’atractiva oferta comercial i cultural, plena d’edificis avantguardistes com el museu de les Confluences, una mena de Guggenheim. A aquest sector de la ciutat hi arribo en tramvia, amb vagons en forma de cuc, d’estètica més aviat lletjeta (és una opinió personal), però funcional i eficient. Lió disposa de vuit línies que complementen perfectament les quatre del metro.

(continuarà)

[Imatges: Viquipèdia, bolsamania.com, ferro-lyon.net]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!