Neigà

Descobrint les Illes Canàries

Al cor d’Europa

0

Novament el transport públic ha estat l’objectiu de l’odi i la barbàrie. Molt ens temem que no serà l’últim despropòsit que patirem en aquesta Europa que, al contrari del que deia el poeta, ja és pobra, bruta, trista i dissortada, però que, en canvi, estimem amb un desesperat dolor. Però sabrem vèncer la por, superar les dificultats i defensar els valors de llibertat i tolerància que han fet que siguem el que som.

En record i homenatge a les víctimes de l’estació Maelbeek/Maalbeek del metro de Brussel·les i de l’aeroport de Zaventem.

 

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Amunt, mossèn Tronxo!

0

La mort de mossèn Ballarín ha tornat a l’actualitat, ni que sigui de refiló i per unes poques hores dues instal·lacions de transport per cable per accedir al santuari de Queralt, on el peculiar capellà culer dels puros va estar-hi destinat (desterrat, segons algunes llengües viperines) molts anys.

Es tracta del funicular construït l’any 1966, en ocasió de la visita de Franco al santuari. Sembla ser que la instal·lació va ser feta de pressa i corrents, perquè durant el viatge inaugural d’ascensió hi P050712317hagué alguns problemes tècnics (concretament sortiren unes espurnes de la via al pas del vagó), suficientment sospitosos perquè el dictador, molt valent ell, decidís fer el viatge de baixada a peu. El funicular (per ser més exactes, un ascensor inclinat) quedà sentenciat amb aquell viatge inaugural i aviat fou abandonat (imatge de dalt).

Molts anys després, el 1991, en ocasió del 750è aniversari del santuari (i quan mossèn Ballarín ja no el regia), s’inaugurà un nou ascensor inclinat, actualment en servei, que permet als visitants accedir al recinte des de l’aparcament. L’únic vehicle (imatge de baix) salva un desnivell de 26 metres a una velocitat d’1,2 metres/segon.

untitled (49)

[Imatges: www.elpuntavui.cat, www.trenscat.com i www.naciodigital.cat]

Publicat dins de General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

De la ceca a la meca…

0
Publicat el 6 de març de 2016

De la ceca a la meca i la vall d’Andorra, diu la dita. Fent ordre de papers m’han aparegut avui dos retalls de diari dels anys noranta que parlen ambdós d’un projecte de metro a Andorra. El primer fa referència a l’anunci, per part del llavors cap de govern Marc Forné, de que s’estava fent un estudi de viabilitat d’un “metro lleuger” (sic) entre Sant Julià i Encamp, pensat per reduir l’intens trànsit que, sobretot el cap de setmana, pateixen les carreteres d’aquell Principat. Dos anys després, una altra notícia parla de que dotze empreses havien recollit les bases per redactar un projecte de “metro aeri de tracció per cable” (sic de nou) que hauria d’unir Sant Julià i les Escaldes-Engordany. En ambdós casos el trajecte seria per sobre del riu Valira, per tant, ni seria un metro lleuger (subterrani de gàlib reduït) ni un metro aeri (en tot cas, una mena de telefèric). Però no importa: tothom té dret al seu metro, com si fos cafè autonòmic.

I l’ha acabat tenint, disset anys després? Per molt que he mirat, no m’ha semblat detectar-lo les vegades que he estat al petit país dels Pirineus. Corro, encuriosit, a buscar dades al respecte i he trobat algunes notícies: una de Vilaweb del 2004 en què Forné declarava que el metro aeri no seria cap realitat de moment: la planificació urbanística n’era la culpable, però que la intenció era que la infraestructura s’acabés executant la legislatura següent, cosa que no succeí. La segona és que el Pla Urbanístic de 2006 d’una de les parròquies afectades, Encamp, preveia la construcció del transport que ens ocupa i especificava les nou parades que havia de tenir. Una taula rodona sobre infraestructures, celebrada el 2007 a la Cambra de Comerç d’Andorra, ja no es va referir a la qüestió, i en parlar de la mobilitat interna apostava per la construcció de diversos túnels per on fer-hi passar el molt voluminós parc automobilístic andorrà (un cotxe per habitant, una de les taxes més elevades del món!). Quan no puguin ni moure’ls potser reconsideraran els projectes de l’època Forné. Seguirem esperant notícies.

Per cert, en contra del que em pensava (i sospito que molta gent com jo), la dita “de la ceca a la meca” no fa referència ni a un lloc on es baten monedes ni a la capital espiritual dels musulmans. Són simplement dues paraules que sonen bé, i que ja apareixien al capítol 18 del Quixot, per boca de Sancho Panza: “Y lo que sería mejor y más acertado fuera el volvernos a nuestro lugar, dejándonos de andar de ceca en meca y de zoca en colodra, como dicen”. Quines coses, no?

untitled (44)

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Hola, metro (i adéu, Albiol)

0

Ja ni recordàvem com es feia, això d’inaugurar línies de metro. No hi ha hagut tisores ni cintes quadribarrades, però sí els representants de l’autoritat, contents i estarrufats, brandant el bitllet que els ha permès accedir al nou tram de la línia 9 fins a l’Aeroport de Barcelona. No n’hi havia per menys, ateses les magnituds de l’obra (en quilòmetres, en nombre d’estacions, en municipis i barris beneficiats i, ai las, en milions i milions que ens ha costat i ens seguirà costant).

Una infraestructura d’aquesta envergadura origina, inevitablement, derivades polítiques i avui no han faltat. De caràcter protocol·lari (la ministra s’ha sentit ofesa per no poder assistir-hi), de caràcter reivindicatiu (el president Puigdemont no s’ha estat de criticar el Ministeri de la ministra ofesa la incontestable discriminació que pateix Catalunya en inversions estatals) i de caràcter estrictament partidista (tant per part de Ciudadanos com de l’inefable García Albiol, que ha abandonat ostentosament l’acte, en una estratègia que comença a ser costum entre els unionistes). Doncs adéu.

Però més enllà d’aquestes nimietats i d’algunes crítiques a la concepció de la línia i al seu recorregut (jo també tinc alguna cosa a dir al respecte), avui és un dia d’alegria per a tothom, especialment per a barcelonins, hospitalencs i pratencs. Que l’ús intensiu i extensiu que es faci de la llarga línia inaugurada avui justifiqui plenament el seu laboriós naixement i doni noves raons per estendre les xarxes de transport públic allí on faci falta. Mai n’hi ha prou.

[Imatge: foto Cèlia Atset, www.ara.cat]

 

Publicat dins de General i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

‘Olha que coisa mais linda’

0

Aquest és el cap de setmana dels carnavals. Falten sis mesos perquè comencin els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Avui és molt oportú parlar del transport de la ciutat carioca, doncs. Hi ha molta teca en aquella ciutat (el tramvia o bonde, el telefèric del Pâo d’Açucar, el Tren do Corcovado…), però avui ens fixarem en el metro.

El metro de Rio va ser inaugurat el 1974. El seu exigu recorregut comptava cinc estacions. L’horari també era escadusser, pensat per a oficinistes i funcionaris: de 9 a 15 hores. Avui obre de 5 a 24 hores, i quan arriba el carnestoltes brasiler, o sigui ara, es posa en marxa l'”Operació Carnaval” i el servei funciona ininterrompudament les vint-i-quatre hores.

La xarxa actual suma dues línies (verda i taronja) i 36 estacions, Estacaouruguaila darrera en obrir-se, Uruguai (a la imatge). Una tercera línia, la groga, que enllaçarà Ipanema amb Jardim Oceânico, té prevista la seva inauguració el primer semestre d’enguany i forma part dels compromisos de les autoritats carioques amb el Comitè Olímpic Internacional. Veurem si compleixen.

Ja que parlem de l’estació Ipanema (Ipanema-General Osório, per ser exactes), aquesta s’havia de dir Tom Jobin, però a la població no li feia el pes i s’acabà imposant la primera denominació. Tom Jobin, mort el 1994, és conegut per ser el compositor de “Garota de Ipanema” (la lletra és de Vinícius de Moraes). Es quedà sense estació de metro però, en canvi, dóna nom a un dels aeroports de la ciutat. I no només això: les mascotes dels Jocs Olímpics i Paralímpics (a la imatge) han estat batejats, respectivament, amb els noms dels autors de “Garota…”: Vinicius i Tom.

Banner_650_480

Una particuliaritat del metro de Rio, compartida amb altres suburbans llatinoamericans, és que disposa de vagons reservats per a dones. A les hores punta, les garotas (d’Ipanema o no) tenen l’oportunitat de viatjar sense estar pendents dels pops i altres animals de companyia. Ah, els vagons són de color rosa (a la imatge).

Peluqueria-en-el-metro-480x322

 

 

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El metro estressat

0

Ja falta poc perquè s’inauguri el tram de la línia 9 del metro fins a l’aeroport de Barcelona. Abans de posar en marxa un servei d’aquestes característiques cal fer un munt de proves per comprovar que tot estigui en ordre, trens, instal·lacions, equipament informàtic, pantalles, escales mecàniques… què sé jo. Proves de caire tècnic sobretot, però n’hi ha una que és un mica especial perquè és una prova “humana”. Es va fer ahir i hi participa una multitud de persones que, a la manera de figurants d’una pel·lícula de masses, reprodueixen els moviments que faran els viatgers quan el metro funcioni normalment, per detectar-hi punts a millorar: aglomeracions a certes estacions, si els rètols són prou orientatius, si hi ha cap problema amb la cancel·lació de bitllets, etc.

D’aquesta prova en diuen “d’estrès”. Què més estressant per a un metro que la gent? Ho dic també per l’episodi que va ser notícia unes hores abans. Una mena de botellón entre Jaume I i Passeig de Gràcia: centenars d’elements, organitzats no se sap ben bé com ni per qui, van entrar en massa al tren per fer la seva particular festa amb drinks & drugs & xumba-xumba. Durant una hora, i davant la sorpresa de viatgers i treballadors de la companyia, la gernació es va dedicar, a més, a deixar les instal·lacions fetes una pena. Això sí que va ser una autèntica prova d’estrès!

Ens diuen que va ser un fet aïllat i que els mals tampoc van ser tants (els costos econòmics no arriben ni a mil euros), però també hem sabut que en altres latituds aquesta moda està proliferant. Doncs si aquí això també va en augment, anem bé per anar a Sants (mai millor dit: tres línies diferents).

 

[Imatge: www.btv.cat]

 

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El tren a la via

0

El primer acte públic del flamant president Puigdemont ha estat la presentació dels nous combois de la línia ferroviària entre Lleida i la Pobla de Segur. Ha estat una feliç notícia per aquest bloc, assedegat com està de novetats positives en el terreny del transport públic, i aquesta n’és una. Aviat en tindrem una altra, la posada en marxa, finalment, del metro fins l’aeroport de Barcelona. És d’esperar que el nou govern donarà un impuls més decidit a tot el que té a veure amb les infraestructures ferroviàries, ara que amb la fase definitiva del procés sobiranista s’albira la resolució de les dificultats polítiques i financeres que ho impedien.

Parlant del procés, el president Puigdemont va fer servir ahir un símil molt ben trobat que em va agradar. El reprodueixo: “posem trens a la via no perquè xoquin, sinó perquè vagin lluny, perquè portin persones”.

[Imatge: foto Lidia Sabaté, www.lamanyana.cat]

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ja torna a ser Nadal

0

Ja torna a ser Nadal. Unes eleccions parlamentàries i una transcendental assemblea política, col·locats en el calendari de forma gens innocent, no aconseguiran fer-nos oblidar la commemoració del naixement de Jesús. Ja torna a ser Nadal. Bé prou que ens en fan memòria contínuament, de forma tenaç, els mil missatges convidant-nos a buidar les nostres butxaques en la seva doble faceta consumista o solidària. Ja torna a ser Nadal. De nou hem hagut de fer front a les polèmiques de cada any, que si llums als carrers, que si els pessebres han de ser així o aixà, que si tió o reis. Ja torna a ser Nadal. Ja hem superat amb èxit la fatigosa Marató de TV3, la insofrible cantarella dels niños de San Ildefonso i l’estressant compra dels regals, i n’hem sortit amb vida.

Ja torna a ser Nadal i toca viure’l i gaudir-ne. Pau i felicitat per tothom.

[Imatge: pessebre instal·lat a la plaça Major de Mataró el 2012; unamicadetotarreu.com]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La via més fàcil

0

Brussel·les ha activat aquests dies un impressionant operatiu per tal d’evitar possibles atemptats terroristes. Fa tot just una setmana dels fets de París i la probabilitat de noves accions, la necessitat dels governs de ser més contundents i una certa paranoia (comprensible) entre la ciutadania ha portat a prendre espectaculars mesures, des de desplegar de forma ben vistosa mils de policies i soldats armats pels carrers de la capital belga fins a impedir concentracions de gent tancant centres comercials o, el que interessa en aquest bloc, el metro.

Els ferrocarrils subterranis són un blanc ideal per cometre salvatjades. Els mils i mils de persones anònimes que hi transiten per passadissos, escales i vagons són l’excusa perfecta tant per infiltrar-s’hi i executar l’acció com perquè els seus autors es facin fonedissos aprofitant la confusió creada, sinó és que s’uneixen voluntàriament a la llista de víctimes (allò que amb gran inexactitud denominem “immolar-se”).

Que el transport col·lectiu sigui un escenari fàcil per cometre atemptats ja va ser descobert fa anys per grups de radicals o de fanàtics i, desgraciadament, els darrers anys n’hem tingut dramàtics exemples. Recordem-ne alguns:

* El 1995, una secta anomenada Aum Shinrikye (liderada per un sonat que es feia dir “Crist”) va ruixar amb gas sarin cinc línies del metro de Tòquio, causant 13 morts i 1.100 ferits, majoritàriament per irritacions oculars.

* El 2004 es van produir els atemptats de l’11-M a quatre trens de rodalies de Madrid. Com és sabut, a part del balanç de víctimes innocents provocat, van tenir una gran transcendència en els esdeveniments polítics d’aquell moment. Van ser obra d’una cèl·lula d’Al-Qaida (alguns però ho van negar…).

* El 2005 li va tocar rebre al metro de Londres: tres bombes en altres tres vagons van provocar la mort de 56 persones i en van ferir altres 700. La mateixa internacional del terror n’estava al darrera.

* El 2010, en fi, un grup txetxè va tenir la pensada de col·locar bombes a dues estacions del metro de Moscou, entre elles l’emblemàtica de Park Cultury. El resultat, 35 morts i 33 ferits.

La llista, malauradament, podria ser més llarga incloent molts altres fets d’una menor gravetat o transcendència informativa. Podríem recordar també la notícia de la desarticulació d’un grup paquistanès que pretenia atemptar al metro de Barcelona el 2008.

Agafar el metro és més insegur avui en dia? Probablement, però no més insegur que el món en general. Com cal fer-hi front per evitar o minimitzar aquest tipus d’accions? És clar que no amb mesures tan dràstiques i a cap calent, que només creen més sensació d’inseguretat (el metro de Brussel·les tornarà a funcionar aviat, com és lògic), però tampoc abaixant la guàrdia. És eficaç posar controls en uns transports usats per tanta i tanta gent cada dia? El debat llibertat-seguretat, tant present des de fa més anys als avions, està servit.

[Imatge: atemptat del metro de Tòquio; www.telegraph.co.uk]

 

De la biblioteca (12: metros del món)

0

Metros der Welt. Geschichte, technik, betrieb.– Transpress.- Berlín, 1992. 386 pàgines.

Totes les xarxes de metro del món (127 en el moment d’editar el llibre) ordenades alfabèticament, especificant el context geogràfic, el desenvolupament de la xarxa, les estacions, els vehicles, els operadors i els projectes d’expansió. Cada ciutat té un plànol esquemàtic amb les línies en funcionament, en construcció o en projecte. Fotografies en color i blanc i negre. Completa l’obra un quadre estadístic amb totes les dades d’interès (any d’inauguració, estacions, quilòmetres, amplada de les vies, etc.).

Obra imprescindible per qui tingui interès pels trens subterranis de tot el món. Està feta a Alemanya i això es nota en el seu plantejament “quadriculat”, si se’m permet el gastat tòpic. Només dos peròs: primer, està feta l’any dels Jocs Olímpics, o sigui que ja ha plogut bastant i el món està literalment farcit de molts més metros que en aquell moment ni tan sols se sospitaven. L’altre però és que el text és exclusivament en alemany. Per molt esforç que s’hi posi en entendre una llengua que no se sap (que he fet) i per molt comprensible que siguin moltes de les dades ofertes (és un text molt tècnic, amb molts números), no deixa de ser un handicap.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Pel morro

0

Són xifres de Transports Metropolitans de Barcelona. Cada dia de l’any es colen al metro 41.000 persones de mitjana. La dada relativa és més il·lustrativa i punyent: el 4,1 % dels viatgers. Un de cada 24!

Tots els que usem alguna vegada aquest mitjà de transport hem hagut de contemplar, entre la indignació i la impotència, com l’espavilat de torn entra a les intal·lacions subterrànies amb la sana intenció de fer-ne ús sense abonar ni un cèntim. Hi ha dos mètodes: els més joves salten àgilment el torn que cedeix quan els que sí paguem introduïm la targeta; els que per edat ja no estan per demostracions atlètiques s’enganxen literalment a un viatger honrat: el torn (o la barrera) dóna temps a passar dues persona alhora. En una ocasió, algú volia fer servir aquest mètode amb mi. Fou a la plaça Catalunya. A l’encarar-me amb ell i dir-li que fes el favor de no passar, es va identificar com policia secreta (i ho era), que utilitzava aquest mètode com una manera ràpida d’accedir a l’andana… perquè hi havien localitzat algú sospitós. Glups. Planxa total per part meva. “Passi, passi”, li vaig dir abaixant la mirada.

Anècdotes a banda, el fet de colar-se al metro és tema recorrent de debat i de polèmica. I ho és sobretot quan entra en escena un determinat argumentari pretesament progressista que intenta justificar una conducta que, per moltes voltes que se li doni, no en té, de justificació. Es diu que el transport públic és car. Cert, però no ho seria tant si pagués tothom: com a mínim, un 4,1 % més barat, si les xifres que ofereix TMB són exactes (que no ho són: és dificultós calcular-ho amb exactitud). I seria el preu molt menys elevat si s’apostés més decididament per aquest mitjà, en tots els àmbits (inversions, manteniment, horaris, accessibilitat…) i no tant en el vehicle privat. Seria el peix que es mossega la cua, però en positiu: com que viatjaria més gent, el bitllet s’abaratiria, i a l’inrevés. Aquesta aposta estratègica hauria d’anar a càrrec no solament de la companyia, per descomptat, sinó de més amunt, administracions i societat.

S’addueixen també raons més socials, de comprensió paternalista. Tant l’alcaldessa Ada Colau com la regidora Mercedes Vidal van quedar ben retratades al justificar aquesta pràctica dient que la gent no ho fa per caprici o diversió i que no s’ho poden permetre. No ho fan per caprici o diversió, naturalment, però en molts casos tampoc es fa per pura necessitat: simplement es fa per costum, perquè ningú vigila, perquè ningú els ho retreu i perquè èticament ni es qüestiona. I si econòmicament no s’ho poden permetre, tornem al que dèiem abans. No sé per què uns han (hem) de pagar el bitllet dels altres.

Dues preguntes per acabar. Tota la gent amb problemes econòmics es cola? Tota la gent que es cola té problemes econòmics? Oi que no?

[Dades extretes de l’Ara d’avui diumenge; imatge: www.treneando.com]

L’Ada passa de l’Ana

0

Dimecres passat van quedar oficialment inaugurades les obres del tren-llançadora que ha d’unir el centre de Barcelona amb l’aeroport del Prat. A l’històric esdeveniment (bé, no tant: una excavadora amunt i avall, el cartell de consuetud i quatre discursets) hi van assistir el conseller Santi Vila i la ministra Ana Pastor, però no l’alcaldessa Ada Colau.

L’Ada va passar de l’Ana. La causa? La batllessa es va assabentar per la premsa que s’iniciaven les obres d’una infraestructura que afecta directament la seva ciutat. Bé, aquesta és l’explicació que es va donar per justificar el “plantón”. Extraoficialment, no costa gaire de suposar que sí que estava perfectament informada, però que tant l’acte com la concepció de l’obra a presentar haguessin incomodat en certa manera els nous mandataris de l’ajuntament barceloní. I tenen part de raó, ja que hi ha altres infraestructures en matèria de transport ferroviari que encara són més prioritàries. Colau les va recordar (l’accés al port, les millores de rodalies, o l’estació de la Sagrera) quan va demanar una urgent reunió amb la ministra, però en un despatx, no a peu dret al mig del camp.

La llançadora (quin nom més equívoc, per cert) de l’aeroport és, sobre el paper, necessària i inajornable: el de Barcelona és l’últim dels grans aeroports europeus que no té resolta satisfactòriament la mobilitat amb la ciutat de referència. El problema, com ha recordat l’Associació per al Transport Públic, és que es tracta d’una obra molt costosa que es lliurarà a la gestió privada (ja hi som: públiques inversions, guanys privats) i que duplicarà itinerari amb la línia 9 del metro, pendent d’inaugurar (aviat, aviat…).

L’inici de les obres de la llançadora, fet a correcuita i abans d’unes eleccions, és la primera realitat palpable d’una promesa de fa anys, i s’uneix a l’inacabable dossier de greuges que Catalunya té amb el Ministeri anomenat de Fomento, que l’únic que fomenta és ganes de perdre’l de vista. Si el 27-S passa el que ha de passar, potser les coses canviïn ben de pressa i Ada Colau serà puntualment informada de l’agenda del flamant ministre Vila, que amb molt de gust la rebrà i a qui podrà reclamar la tirallonga de necessitats per a la ciutat comtal.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

Accessos (de Móra la Nova al Vendrell)

0

Es cregui o no, aquesta setmana he viscut dues vegades seguides la mateixa situació: algú al carrer m’ha preguntat com havia de fer per arribar a l’estació de Tarragona. Les dues persones que en dies diferents precisaven aquesta informació eren ambdós orientals, curiosament (residents o turistes, aquí ja no arribo). No m’estranya excessivament aquest fet: l’estació de tren de la nostra ciutat es troba situada d’una manera que costa trobar-la: no està en una gran plaça al final d’una gran i cèntrica avinguda, per entendre’ns. És a dir, l’accés no és del tot clar.

Que trobar una estació de tren sigui dificultós és perfectament coherent amb la realitat del nostre transport públic ferroviari. Tots els elements semblen confabular-se, amb voluntat o sense, perquè l’usuari l’acabi avorrint: retards, aglomeracions, tarifes elevades, serveis insuficients… Res de nou. L’accés al tren, sigui a una estació o a un vagó pròpiament dit, està d’actualitat. Al respecte, la mateixa setmana que m’ha tocat adreçar gent a l’estació de Tarragona ens ofereix dues notícies, una de dolenta i una de bona.

images (18)

La dolenta és que a l’estació de Móra la Nova, seguint una ja arrelada tradició per part de RENFE (aquestes tradicions sí que es respecten, ves), s’ha eliminat la taquilla de venda de bitllets. De fet ja no era la taquilla, sinó el bar de l’estació que fins ara feia tots els papers de l’auca, però que no renovarà la concessió que tenia. Per bé que s’instal·larà una màquina expenedora (per la pressió de la Plataforma Trens Dignes de les Terres de l’Ebre), la solució no deixa de ser un pedaç com la mateixa plataforma denuncia i mostra el progressiu abandonament a que és sotmès l’usuari qualunque.

La notícia bona és que Cristian González, un jove del Vendrell imagesK6KHQWSAamb problemes de mobilitat i que el setembre que ve ha d’iniciar estudis universitaris a Barcelona, ha aconseguit que RENFE assigni a la línia entre la capital del Baix Penedès i la del país un tren adaptat a persones que es desplacen en cadira de rodes (doncs no, no n’hi havia fins ara!). La decisió de l’operadora no ha vingut per inspiració divina: ha calgut la iniciativa del propi interessat i 350.000 signatures de suport a les xarxes socials per aconseguir una cosa bastant òbvia: que tothom pugui accedir a un tren. Un transport que, a vegades s’oblida, és un servei públic.

[Imatges: www.elpuntavui.cat i www.diaridetarragona.com]

 

 

Terrassa, d’enhorabona

0

Si res no ho torça, el proper 29 de juliol entrarà en servei el perllongament dels FGC a Terrassa, després de molta espera: concretament des del 2003 quan el llavors conseller Felip Puig i el llavors alcalde Pere Navarro van no posar la primera pedra (perquè en aquest tipus d’obres les pedres es treuen, no es posen), sinó el cartell anunciant les obres.

Unes obres que han costat 401 milions d’euros i que han donat com a resultat un tram urbà subterrani de quatre quilòmetres i tres noves estacions del denominat Metro del Vallès (Vallparadís Universitat, Terrassa Estació del Nord i Terrassa Nacions Unides), amb la qual cosa la capital egarenca guanya momentàniament per cinc a dues estacions la seva peculiar competició amb la rival Sabadell. L’estació Terrassa Estació del Nord connectarà, a més, amb la xarxa de Rodalies i Regionals.

Serà cert que la crisi comença a remetre? És la primera inauguració de metro o de tren en cinc anys, si no vaig errat. La travessia del desert s’ha acabat. Ja teníem set de cinta i tisores, francament. Enhorabona, terrassencs.

[Imatge: www.racocatala.cat]