Avui es commemoren els cent anys del naixement d’Enric Valor i la blogosfera s’ha organitzat ben eficientment per fer-ne memòria i retre-li un merescut homenatge. Fer memòria de la seva introducció de les normes fabrianes o de la defensa de la catalanitat d’Alacant en temps de la República. Retre-li un homenatge per la seva fecunda
Una noia de vida sentimentalment millorable és escollida per la seva amiga de la infància perquè faci de dama d’honor en el casament d’aquesta. La tasca d’organitzar els preparatius de l’enllaç no serà fàcil i li començaran a sorgir imprevistos i problemes fins on no es podia imaginar. Les pel·lícules centrades en la preparació d’un casament donen per
Ens arriba la notícia de la mort de Jean Tabary. El nom no ens diu res si no afegim que és el dibuixant dels àlbums de còmic de l’escola franco-belga protagonitzats per Iznogud. Recordo bé aquelles tires còmiques, quaranta anys després. Ambientades en el Bagdad de les mil i una nits, les maquinacions del visir “que volia ser
El 4 de febrer de 1981 va entrar a casa la primera tele en colors. Si puc precisar la data amb tanta exactitud és perquè recordo les primeres imatges acolorides que vam veure: es tractava de la visita del rei d’Espanya a Gernika i dels incidents que va protagonitzar l’esquerra abertzale. Les casaques vermelles dels
En el peculiar i una mica caòtic repàs televisiu que estic fent aquests dies, toca avui parlar de la tele dels anys setanta. Va ser una dècada crucial per al nostre país i per l’estat, de manera que els espais informatius van tenir un pes específic important en la televisió del moment. Imatges com les d’Arias Navarro
Deia l’altre dia que ja em vindria la memòria de més programes de la televisió dels anys seixanta, la de la meva infància. No ha calgut fer gaire esforç perquè ahir mateix, per casualitat, TV3 va reposar Disculpin les molèsties, entretingut recull d’imatges televisives de totes les èpoques. Va sortir-hi, per exemple, la sèrie La
Avui estreno televisor. El primer que sembla un quadre i no una calaixera. El primer amb TDT incorporat. El primer amb alta definició. La programació que hi veuré (uns seixanta-i-tants canals) serà, però, la de sempre. És el que hi ha. Recordo el dia que va entrar el primer televisor a casa. Era de la
L’escena. Un nen (de Barcelona, segur) va a visitar l’avi a una masia. A un senyal convingut (un ullet fet amb poca gràcia), l’avi s’endú el nét a compartir un secret. El missatge. El secret no és altre que l’espetec anunciat, que és “una cosa bona”, “de poble” i “de tota la vida”. No res,
Diumenge passat, a la sobretaula familiar, va sorgir el tema de les curioses semblances entre els presidents Lincoln i Kennedy. És bastant conegut, però avui em fa gràcia treure’l en aquest bloc novell, sense més pretensió que compartir-ho amb els lectors, a manera de curiositat estiuenca. Algú que no tenia res més a fer es
Caminava pel carrer i no he pogut evitar sentir una breu conversa al meu darrera. Era una mare que li explicava al seu fill què fan els carters amb les cartes quan les recullen de les bústies que hi ha al carrer (sí, encara n’hi ha): – doncs aquests senyors agafen les cartes i en fan piles