VIA A VIA

La guerra a Ucraïna segueix mostrant-nos incessantment colpidores imatges de destrucció i de drames humans, però també dels abruptes i forçosos canvis que han experimentat els habitants en les seves rutines diàries, per proveir-se de l’essencial o per protegir-se adequadament del foc enemic. Algunes de les imatges d’avui ens oferien les instal·lacions del metro de Khàrkiv habilitades com a eficaços refugis per a la població: accessos, andanes i fins i tot l’interior dels vagons apareixen ocupats per milers de persones, de tota edat i condició, i proveïts de matalassos, roba o estris essencials, esperant angoixats una millora dels esdeveniments.

Khàrkiv (millor que Khàrkov), amb una població fins ara d’un milió i mig d’habitants, és la segona ciutat d’Ucraïna i té metro (dreta) en funcionament des del 1975. Entre 1917 i 1934 la ciutat fou la capital de la Ucraïna soviètica, i fou en aquesta època quan es començà a considerar la possibilitat d’implementar un sistema de transport ràpid urbà, però la pèrdua de la capitalitat (en favor de Kíiv) i la destrucció patida durant la Segona Guerra Mundial determinaren que tot quedés en un calaix. Als anys seixanta es recuperà la idea, de manera que el 15 de juliol 1968 s’iniciaren les obres. El 23 d’agost de 1975, 32è aniversari de l’alliberament (és un dir) de la ciutat de l’ocupació nazi, s’obria al públic el primer tram de la línia 1 entre Vulytsia Sverdlova (ara Kholodna Hora) i Moskovskyi Prospekt (ara Turboatom), de 10,4 quilòmetres. La línia 1, que actualment en té 13,5, és la més llarga i transitada de les tres de la ciutat. Fou, a més, la primera de la Unió Soviètica en utilitzar un sistema horari centralitzat amb l’antic Leningrad (les estacions usaven fins llavors uns rellotges analògics per regular els intervals dels trens). La línia passa per sota de dues importants avingudes urbanes i dels rius Khàrkiv i Lopan, fet que complicà les feines d’enginyeria durant la seva construcció. La línia 2 es construí als anys vuitanta. A ella pertany l’estació més profunda del sistema, la Pushkinska, de 30 metres de fondària (res a veure amb els més de 100 de l’Arsenalna de Kíiv que vam comentar fa dues setmanes). També té l’únic tram elevat, el pont sobre el riu Khàrkiv, completament cobert per protegir-lo de les freqüents nevades d’aquell indret. La línia 3, en fi, data del 1995 i a ella pertany la darrera estació inaugurada fins ara (2016), la Peremoha, que alhora fou la primera sense barreres arquitectòniques.

La història recent del metro de Khàrkiv la podríem resumir en quatre dates amb fets significatius o curiosos. L’estiu de 1996 unes fortes pluges van inundar l’estació de Tsentralnvi Rynok, cosa que obligà a fer obres de reforçament, el resultat de les quals fou una peculiar estació (dalt) amb sostre arrodonit d’una sola volta, recolzat amb nombroses columnes, un model completament diferent a l’habitual als metros de l’antiga Unió Soviètica; val a dir que durant les obres, l’estació seguí sent completament operativa per al públic. El 2012 van deixar d’usar-se les fitxes per accedir-hi (els token, com si diguéssim, dreta); de llavors ençà només son vàlids mitjans electrònics per pagar el bitllet, que val 8 hrívnies, uns 0,25 €. Entre març i maig de 2020 es va interrompre el servei com a mesura preventiva contra el covid. Finalment, el març de 2020 ha calgut de nou interrompre el servei indefinidament, per causes de tots conegudes. Tant de bo torni a l’avorrida quotidianitat ben aviat.

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: dalt, estació Sportyvna il·luminada amb els colors de la bandera ucraïnesa, maps.me; ukrainetrek.com i Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!