VIA A VIA

Enllestida la lectura de Memòries d’un vagó de ferrocarril. Història sentimental del corredor mediterráni, del professor valencià Antoni Martí Monterde. El llibre l’havia demanat a l’amic invisible per Nadal, i va arribar. El títol pot prestar-se a alguna confusió. Són efectivament unes memòries, però de l’autor, no d’un vagó, i llegint l’obra en cap moment he tingut la sensació que Martí s’autopercebés un vagó de ferrocarril, sinó més aviat que es transforma en un espectador de primera fila i en viatger entusiasta de tots els trens presents a la seva vida, sigui pel País Valencià natal, a la Barcelona o Girona de la seva vida laboral o a les moltes rutes viatgeres de què ha gaudit. En aquest sentit, tampoc el seu focus es limita al corredor mediterrani del títol, sinó que s’amplia a Ponent, Aragó o el sud de França.

Fora d’aquesta puntualització, m’ha semblat un llibre d’allò més interessant. M’hi he sentit bastant reflectit, en el sentit que l’orientació del seu contingut guarda evidents similituds amb el d’aquest bloc: parlar de ferrocarrils, llocs, itineraris, locomotores o històries de la forma més amena possible (sense tecnicismes ni xifres innecessàries) sempre des d’una òptica personal, a vegades fins i tot íntima. Martí és un “malalt de trens”, un ferròfil convicte que confessa haver agafar moltes vegades un tren pel sol fet de viatjar-hi, no per anar enlloc. És un senyor que es pot quedar hores badant cada detall de les instal·lacions ferroviàries, estiguin en servei o no; potser aquestes tenen més atractiu, si cap. És una persona que aporta possibles solucions a les mancances i desoris del nostre sistema ferroviari, sense ombra de cunyadisme, ell que és filòleg de formació, amb les úniques armes de l’experiència com a usuari i del sentit comú. És un erudit que s’ho fa venir bé per lligar itineraris ferroviaris amb històries i personatges que en principi no hi tenen res a veure. Per les pàgines de Memòries… desfilen el filòsof Walter Benjamin, l’escriptor Claudio Magris o, naturalment, Josep Pla, de qui és especialista. Tantes incursions i excursions serveixen per omplir les pàgines del llibre de temes tan diferents com records personals, denúncies polítiques (l’accident del metro de València, llastimosament), propostes de millora del servei o reflexions sobre fronteres, distàncies i lligams.

Una altra dèria de Martí són els Cafès, que ell insisteix en escriure sempre en majúscula. Abans o després d’una vivència ferroviària, sempre hi ha l’experiència d’entrar-hi en un, si pot ser d’època, per gaudir-hi l’ambient, la companyia (o la solitud) i la tranquil·litat (o el brogit). Quan vaig fer saber en xarxes socials que l’amic invisible m’havia regalat el seu llibre, immediatament me’n va prometre un de cafè. Quan vegi que li he dedicat tot un apunt, potser em prometrà alguna una altra cosa…

[Imatge: bromera.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!