VIA A VIA

S’han començat a celebrar les vistes del judici sobre l’accident de l’Alvia d’Angrois, a Galícia. Segur que tots recordem aquella desgràcia, amb la imatge impactant del convoi prenent a gran velocitat una corva bastant pronunciada i descarrilant; la recordem perquè l’accident va ser tràgic, aparatós i amb moltes víctimes (80 morts i 145 ferits), però ja fa nou anys que va ocórrer i si les conseqüències haguessin estat molt menors, segurament s’hagués esborrat de la memòria col·lectiva. Així és la justícia a l’estat espanyol: a més d’altres coses, és lenta. La magnitud de les xifres del judici és de destacar: 446 perjudicats representats per 110 lletrats i 46 procuradors, dos únics acusats (el maquinista del tren i el cap de seguretat d’ADIF), als quals s’imputen 80 delictes d’homicidi, 145 de lesions i un de danys; la fiscalia demana per a ells 4 anys de presó i inhabilitació de funcions; la responsabilitat civil, exigida a les asseguradores, a Renfe, a ADIF i als acusats, suma la respectable quantitat de 57.686.635,93 euros. Completaran l’escenari 522 testimonis i 147 pèrits. Les vistes duraran mesos, atesa la complexitat tècnica del cas i la quantitat de persones que hi hauran d’intervenir.

No conec amb detall, com és lògic, els intríngulis de la causa (de 45.000 folis), sinó únicament les informacions que ens van donar els mitjans després de la tragèdia: la velocitat del tren (153 km/hora), casi el doble de la permesa (80 km/hora) en una corva tancada ja a l’entrada del nucli urbà de Santiago de Compostel·la, una trucada telefònica prèvia que va desconcertar el conductor, la desesperació de l’home al constatar les conseqüències de la seva aparent badada i les declaracions d’aquest dient que al tram dels fets no estava convenientment senyalitzada la reducció de velocitat… L’accident d’Angrois (si us plau, pronuncieu-ho a la gallega, no a la francesa com vaig fer jo el primer dia que vaig llegir el topònim) es va convertir en el tercer més greu, per nombre de finats, de la història ferroviària de l’estat espanyol, superat només pel xoc de dos trens en un túnel del Bierzo, el 1944 (amb més de 500 morts i que el franquisme va tractar d’ocultar tant com va poder) i pel xoc d’un ferrobús i un exprés a Andalusia, el 1972, amb 86 morts.

El llarg judici dirimirà i sentenciarà el que cregui convenient, però aquests anys no he deixat de rumiar periòdicament com és que un accident d’aquest tipus es pot arribar a produir. Estem parlant no sé si d'”alta velocitat” o de “velocitat alta” (que no és el mateix), però en tot cas era un vehicle que podia passar dels 200 km/hora. Tenint en compte això, sobta molt que la regulació de la velocitat, i part tant de la seguretat, de tot un comboi amb centenars de viatgers a bord, depengués únicament d’una persona, el conductor. Un conductor que, segons les declaracions, es va distreure per una trucada del mòbil (que sembla ser que havia d’atendre perquè era operativa), però què hagués passat si hagués perdut el coneixement per la raó que fos? Jo tenia entès que en molts tipus de ferrocarrils (els metros, per exemple), hi ha instal·lat el que es coneix com “pedal d’home mort” (a dalt), que el conductor sempre ha de prémer amb el peu, de manera que en cas de qualsevol incidència (distracció, esvaïment, etc.), automàticament el tren redueix la velocitat fins a detenir-se. Portava aquesta endròmina el Talgo Alvia? Costa de creure que no. Més preguntes que em faig: si hi ha un comandament central que vigila els moviments de totes les composicions de la xarxa ferroviària, ¿no hi ha manera de saber amb precisió a quina velocitat va un tren concret en un tram concret, per donar les instruccions immediates al conductor? I encara, per què només un conductor? No seria més tranquil·litzador per als viatgers saber que en cabina hi ha dos conductors? ¿O les retallades també han d’afectar la seva seguretat? Ens en podríem formular moltes més, de preguntes, sense necessitat de posseir grans coneixements d’enginyeria o de gestió de seguretat, guiats únicament per la lògica i el sentit comú que, com diu la dita, és el menys comú dels sentits. Llàstima que en aquest cas haguéssim de lamentar la mort de tantes persones innocents.

[Informacions extretes d’elcorreo.com; imatges: farodevigo.es (foto Xoan Álvarez), lavanguardia.com (foto Getty/Pablo Vázquez), railastur.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!