VIA A VIA

Constitueixen un subgènere en els formats de programa de televisió. Em refereixo als reportatges sobre ferrocarrils del món. L’esquema és sempre el mateix: un periodista s’embarca a la descoberta d’un país o d’un continent usant el ferrocarril com a mitjà absolut de desplaçament, tant pot ser un tren normal i corrent, de servei regular, com un de turístic o històric. També és habitual l’ús del transport urbà. El camí és salpebrat de converses amb viatgers, que ajuden a fer-se una idea sobre la realitat del lloc,  i de visites a indrets amb algun interès o curiositat relacionats o no amb trens (poden ser entorns naturals, carrers, monuments, fàbriques, centres oficials, botigues…), on el presentador entrevista un estudiós que li parla d’aquell lloc o bé li fa passar una prova o viure una experiència (que tant pot ser fer-li amassar pa com tirar-se per una tirolina, per dir alguna cosa), el que contribueix a confraternitzar amb la població.

N’hi deu haver més, però n’he localitzat tres de prou coneguts.

El més antic, i potser per això és el que ha creat escola és el francès Des trains pas comme les autres (traduïble com Uns trens diferents d’altres), presentat per Philippe Gougler (a dalt), un periodista televisiu de France 3. Emesa entre 1987 i 2005 en una primera època i des del 2011 en una segona, consta de 125 programes diferents, que abasten pràcticament tots els països del món on hi ha ferrocarril (que no són tots). Caracteritza Gougler una peculiar manera de somriure, molt enganxosa, que li facilita la necessària empatia a l’hora de relacionar-se amb persones de tota mena de procedències territorials, racials, socials o d’altra índole. Per cert, s’hi adreça sempre en francès: l’editatge posterior elimina la previsible traducció successiva a la llengua del país entre ell i la persona entrevistada. Té una manera recorrent de començar cada viatge, almenys en els capítols que he pogut visionar: en una estació de tren situada en un lloc remot i, preferiblement, sense una ànima als voltants fins que, miraculosament, apareix en l’horitzó el tren que prendrà per arribar, ara sí, a una població de prou envergadura per continuar el reportatge. Un tren que tant pot ser de nova generació i dotat amb totes les comoditats per a l’usuari, com un d’atrotinat curull de viatgers i els seus corresponents pertrets i embalums. Sobra dir que tot està en relació amb el nivell socioeconòmic de cada país.

Sota el títol genèric de Great Railway Journeys (i afegint-hi el territori concret explorat), que a l’estat s’ha traduït per En tren por…, la sempre fiable BBC ofereix des del 2009 multitud de programes amb recorreguts pel Regne Unit, Europa continental, Estats Units, l’Índia, Alaska i Canadà, Austràlia i Àsia; també en dedicà un als ferrocarrils de la Primera Guerra Mundial, perquè en totes les sèries es posa un interès especial en el passat, en l’època de més esplendor del ferrocarril clàssic. Els programes són conduïts per Michael Portillo (dreta), el conegut polític tory (ja retirat), apassionat del tema que ens ocupa, que recorre en trens de tota mena el present (mostrant espectaculars paisatges i xerrant amb individus de tota condició) i el passat (la memòria històrica de cada població, edifici o grup social) dels països en qüestió. Abillat amb vistoses americanes (que no desmereixen les de Sala-i-Martín), ho fa amb l’ajuda de guies ferroviàries antigues, com la Bradshaw (quan viatja pel Regne Unit) o l’Appleton (per als seus periples per Amèrica del Nord), una mena de guies Michelin d’una altra època.

La “competència” britànica va arribar amb Chris Tarrant: Extreme Railways, emesa entre 2012 i 2019 pel Chanel 5. Tarrant (esquerra) és un periodista televisiu, popular per haver conduït la versió anglesa de ¿Quién quiere ser millonario?, d’on segurament ha heretat la seva faceta desimbolta de showman a l’hora de presentar les seves peripècies ferroviàries per tot el món i que contrasten amb les maneres hieràtiques i circumspectes de Portillo, esperables d’un polític britànic. He visionat molt pocs episodis de Tarrant, però em va cridar l’atenció la seva vis còmica i la successió de ganyotes que va deixar anar durant el seu viatge per Transilvània a la cerca de qualsevol rastre que recordés dràcules i vampirs.

M’imagino que a casa nostra no hem tingut, per raons pressupostàries, cap equivalent i que les úniques propostes hagin estat reportatges sobre les vies verdes o sobre alguns dels serveis dels Ferrocarrils de la Generalitat, promoguts per la pròpia companyia. Es podria fer una sèrie de programes més ambiciosos, encara que fossin d’àmbit només català. De material n’hi ha: línies obertes o (ai, las!) tancades, curiositats per mostrar, personatges amb qui conversar i periodistes o presentadors amb més o menys sal per servir el producte. Personalment, estaria disposat a suportar les gracietes d’un Quim Masferrer o d’un Marc Ribas a canvi de fruir d’una hora de trens a la petita pantalla.

[Imatges: lest-eclair.fr, theguardian.com (foto BBC), whitworthmedia.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!