VIA A VIA

Aquest matí, escapada amb el cotxe fins a Cornudella de Montsant. Feia bo i això s’havia d’aprofitar. Les carreteres raonablement buides (ramats de motoristes, algun ciclista), el dia lluminós, l’incomparable vista del Montsant, tot es conjugava perquè la jornada fos perfecta, i així ha estat.

Passejant per la població prioratenca, m’he topat amb una senyora que, pel que s’ha vist, tenia moltes ganes de xerrar amb algú. Només veure’m de lluny, i sense que ens coneguéssim de res, ja m’ha fet l’observació de que el carrer on ens trobàvem sempre és humit i quan gela, rellisques. A l’acostar-se, ha continuat parlant-me del temps, i de la setmana dels tres barbuts, s’ha lamentat de que cada vegada viu menys gent al poble i de “lo maco que era això abans”. Des de casa seva es veu el cementiri, però a ella això li és igual, “total, tots hi acabarem anant”, per acabar confesant-me l’edat que té, que no aparenta. Jo anava dient que sí a tot, sense poder ficar cullerada.

Repeteixo que no la coneixia de res, però després d’acomiadar-me’n no he pogut més que lamentar-me de constatar com tot un món (gent que conversa al carrer, fins i tot amb desconeguts, saviesa popular, filosofia de tocar de peus a terra…) se’ns en va en orris mica en mica. Una llàstima.

Abans de marxar de Cornudella, he aprofitat per comprar algunes ampolles de vi de Montsant. No tot està perdut.