VIA A VIA

Per fi ha quedat inaugurat el darrer tram del TAV entre Barcelona i Figueres. La notícia no és que aviat es pugui anar fins a Paris a molta velocitat, sinó que es farà directament i amb un tren d’amplada europea, com tenia que haver estat des de mitjans del segle XIX si a les ments pensants de l’època no se’ls hagués ocorregut construir les vies amb ample espanyol (els famosos sis peus castellans). Diuen, i no ho puc assegurar en el moment en que redacto aquest apunt, que tal decisió es va prendre amb el peregrí argument de que això dificultaria molt les invasions estrangeres, suposant que aquestes es produirien amb legions de soldats traslladats en tren provinents de la pèrfida Europa. El que realment va produir aquesta disfunció en els centímetres de diferencia entre rail i rail dels dos cantons de la frontera és, com se sap, una barrera entre l’estat espanyol i Europa, a afegir a altres de naturals i ideològiques.

Recordo dels meus temps de batxillerat un professor que ens va explicar amb gran entusiasme l’invent que es van enpescar els senyors del TALGO, consistent en unes rodes que es desplaçaven per l’eix de cada vagó i que s’acoblaven a la nova amplada de via Pirineus enllà, cosa que evitava als viatgers haver de fer l’incòmode transbordament a Port-Bou. Doncs bé, l’invent ja no fa al cas perquè des de l’abril (creuem els dits, com s’ha de fer sempre que es parla de prospectiva ferroviària) Barcelona i París quedaran definitivament unides per aquesta maravella de la tècnica.

Deixo per a una altra ocasió les legítimes protestes pel contrast entre els oropels del TAV i les penúries de Rodalies i Regionals, plenament justificades (les protestes, no les penúries). Tampoc és aquest el moment de resaltar la també legítima protesta del món econòmic pel tracte injust i discriminatori que rep el nostre país en matèria d’infraestructures. A pesar de tots aquests pesars, l’acabament de la infraestructura d’alta velocitat a Catalunya i la seva mise en scène és una bona noticia per al transport i per al progrés. No fa falta que ningú ens enterboleixi aquesta petita alegria.

[Imatge: foto EFE; www.ara.cat]