VIA A VIA

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

19 de febrer de 2022
0 comentaris

La joia de cristall

Després de Viena i París, concloem aquesta sèrie sobre arquitectes i metros (no prevista en un principi) amb una visita a Bilbao. En la gran transformació urbanística que ha experimentat la ciutat basca les darreres dècades, al costat d’un agençament general de barris i paisatges i del sorgiment d’edificis emblemàtics, la construcció i disseny del ferrocarril metropolità havien de ser forçosament ambiciosos tant des del punt de vista tècnic com estètic, i així va ser.

El projecte de la línia 1 fou encarregat el 1988 al prestigiós arquitecte britànic Norman Foster (dreta), conegut a casa nostra per la Torre de Collserola (Barcelona) o pel Palau de Congressos de València, i al món pel viaducte de Millau, a Occitània, o per la remodelació del Reichstag berlinès. El conjunt de les instal·lacions (andanes, vestíbuls, accessos…) està pensat per proporcionar al viatger una gran sensació d’amplitud, lluminositat i seguretat. Cada estació es configura com una “caverna” (esquerra) que es converteix en cor del sistema i on s’hi inclouen tots els serveis. Els passadissos d’accés i els vestíbuls, amb la zona de dispensadors de bitllets i abonaments, pengen del sostre, donant un toc aeroespacial al conjunt, dotant-lo de bellesa i funcionalitat.

Segurament l’element més arquetípic del metro bilbaí siguin les boques d’accés a les instal·lacions des del carrer, batejades popularment com “fosteritos” en honor al seu creador. Es tracta d’uns tubs de vidre amb successives anelles d’acer que s’adapten a la seva curvatura, que recorden el cos d’un centpeus. La seva funció és tant protegir els usuaris del fred i la pluja (habituals en aquella zona) com mostrar icònicament la situació dels accessos al metro. Estan pensats igualment com una solució sense continuïtat entre el nivell de carrer i el subterrani, de manera que el pas d’una zona a l’altra esdevingui el més imperceptible possible. Això s’aconsegueix amb l’estructura acristallada que rep llum natural durant el dia i s’il·lumina per la nit. La memòria del projecte Foster explica que el metro és “una joia de cristall sobre un túnel. De nit resplendeix amb llum artificial, durant el dia és semitransparent; pot protegir de la pluja i reflectir la llum del Sol: té un manteniment mínim i és susceptible de contenir senyals. És així un símbol del Metro instantàniament identificable…”. Estètica, amplitud, identificació… tot es conjuga per convidar bilbaïns, biscaïns i visitants a fer ús de les seves instal·lacions.

L’arquitectura de Foster va trobar un col·laborador perfecte en la proposta d’imatge corporativa i comunicació visual del suburbà, que va anar a càrrec del dissenyador alemany Otl Aicher (autor del grafisme dels Jocs Olímpics de Munic). Seu és el característic logo de les anelles vermelles (dalt), que ens recorden els “fosteritos”, i seva és la senyalètica blanca i vermella de rètols i indicacions.

[Informació extreta de Viquipèdia i wikiarquitectura.com; imatges: wikiarquitectura.com, Viquipèdia i metrobilbao.eus]

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!