Pel·lícula biogràfica (un biopic en diuen, d’això) sobre Margaret Thatcher, la polèmica primera ministra britànica entre 1979 i 1990. L’estadista, ja retirada, vídua i amb algun problema de salut, rememora la seva vida: els esforços per obrir-se camí com a filla d’un botiguer, la introducció en la política a cops de colze (literalment: vegeu l’escena en què entra al Parlament), com s’enfronta (i de quina manera!), als molts problemes socials, econòmics i diplomàtics del seu país, etc.
Que Margaret Thatcher no va ser plat de bon gust per moltíssima gent, dins i fora de la Gran Bretanya, és ben sabut. Aquesta pel·lícula, que ha estat criticada per passar de puntetes sobre temes delicats, no contribuirà a modificar l’opinió de ningú. Tampoc la meva. Mai no vaig estar d’acord amb l’excessiva insensibilitat dels governs Thatcher a l’hora de prendre unes decisions molt dures que, amb els anys, s’ha de reconèixer que eren més necessàries i eficaces del que en aquell moment molts crèiem. De manera que avui cal reconèixer-li haver tallat d’arrel l’abusiu poder dels sindicats o haver parat els peus a la dictadura argentina, mentre que altres qüestions sempre seran molt més discutibles (la política antiterrorista a Irlanda del Nord o l’intent d’imposar la Poll Tax).
Detalls de la pel·lícula que vaig anotar a la meva llibreta mental: l’absència de tot esment a la monarquia (és estrany, perquè diuen que no hi havia gens de feeling amb Elisabet II) o al dramàtic episodi viscut pel seu fill al París-Dakar (que hagués proporcionat una major dosi d’humanitat al film); l’excel·lent treball de maquillatge, factor que no es té gaire en compte a les crítiques de cinema; i la banda sonora, especialment els fragments de The King and I.
Deixo per al final el memorable treball interpretatiu de Meryl Streep. On cal signar perquè li donin l’Oscar?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!