Les festes, vull dir. Socors. Ja tenim aquí tot l’estol de banalitats, tòpics i vulgaritats que les acompanyen. Preparem-nos, perquè per molta crisi que hi hagi, no ens lliurarem dels anuncis de perfums (fragàncies, en diuen), dels papanoels penjats als balcons ni de les angoixes del “i a fulano, què li compro?”. No ens lliurarem dels llums dels carrers, cada any més tristos, penjats puntualment el mes d’octubre (!). Tampoc de les peixateres d’algun mercat, cridant com a possesses, afavorides amb la grossa de Nadal. Tampoc dels infumables programes de televisió de cap d’any, amb els presentadors vestits de pallasso i les presentadores vestides de… (m’ho callo).
En fi, afegim-hi només les cavalcades de Reis, abans impressionants i majestuoses i ara carnavaleres i kitsch, i tindrem el quadre complert del què ens espera les properes setmanes. L’únic consol a aquest panorama (reconec que em passo una mica amb el meu escepticisme) és que enguany ens estem lliurant, a data d’avui, dels anuncis de cava (xampany en seguim dient els fidels a un món que se’ns en va en orris). És curiós, però ningú no troba a faltar les burbujitas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!