Neigà

Descobrint les Illes Canàries

Històries de la caixa tonta (11)

Mirant el “clàssic” Madrid-Barça d’ahir al vespre em van venir a la memòria borroses imatges de partits similars fa molts i molts anys. Una prèvia: això de “clàssic” referit a l’enfrontament entre els dos equips més importants de la lliga estatal és una cosa bastant nova per a mi: jo diria que abans no es denominava així.

Recordo els partits en blanc i negre, toscament retransmesos amb uns equips tècnics molt més modestos que els d’ara i comentats per l’inefable Matías Prats (el pare del seu fill). No sóc capaç avui en dia d’assegurar si aquest senyor anava a favor dels merengues de forma descarada o bé ho dissimulava amb una pàtina de professionalitat. El cas és que el camp s’omplia de blancs (el Madrid) i de foscos (el Barça). Sempre em va semblar que hi havia més blancs que foscos al camp (sense comptar l’àrbitre). Era una percepció errònia, és clar, però convenientment alliçonat pel meu pare, ja vaig saber des de la meva tendra infantesa quins eren els bons i quins els dolents.

Potser perquè érem criatures hi havia un detall dels partits de futbol que no se’ns escapava: la quantitat de vegades que els jugadors queien a terra, producte de les trompades, els cops, les relliscades o el no saber frenar a temps. De manera que per nosaltres, un partit de futbol era “l’espectacle d’aquells senyors que sempre cauen”, definició que als meus pares els feia molta gràcia perquè, com a adults, no havien reparat mai en aquesta circumstància.

Han passat els anys i les dècades. Els foscos (els bons) ara els veiem en color blau i grana, però els blancs (els altres) els seguim veient blancs. Quines coses.

[A la imatge, el Barça de la temporada 1966-67, amb els primers noms de jugadors que recordo: Sadurní, Gallego, Eladio, Zaldúa, Fusté…]



  1. Canviar el centre de món de Perpinyà segons l’època de Salvador Dalí per l’Espanya de Madrid a través de la caixa tonta en han embovat força i encara molt més si cap.

    Les competicions internacionals estàn molt bé.

    Sempre que no siguen espanyolistes i de aquest espanyolisme absorvent de l’ús i abús a través de les televisions espanyoles fet des de Madrid.

    Tota nació que es prècie deu tindre una lliga de fútbol pròpia de màxim nivell, a banda de les competicions internacionals.

    Axí com seleccions del més alt i màxim nivell. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Records per jorcas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent