Neigà

La Setmana Santa culmina amb la Pasqua de Ressurrecció o Florida, i la tradició més arrelada és la de la mona. Avui és usual que tan padrí com padrina comprin una mona al seu fillol, però quan jo era petit, almenys a casa meva, únicament el padrí feia el “gesto”. Durant la Setmana Santa, fins a tres vegades (una per cada germà) tocaven al timbre de la porta: era l’encarregat de la pastisseria corresponent que portava l’esperat pastís. El meu padrí el comprava invariablement a la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries.

En aquella època, les mones eren més genuïnes, però no tan imaginatives com ara, plenes de futbolistes i personatges televisius. Llavors només hi posaven plomes de colors, un ou petit de xocolata i alguna figureta de plàstic, i para de comptar. Una altra diferència amb l’actualitat: a Barcelona, la mona es menjava el diumenge de Pasqua. Quan vaig venir a viure a Tarragona vaig descobrir, amb notable sorpresa, que el costum era menjar-la el dilluns. El dia que se’m va ocórrer discutir-ho amb els autòctons, una mica més i em peguen. En fi, vaig haver de passar pel tub i aplicar-me aquella màxima espanyola, que no sé si té correspondència en català (“on vagis fes el que vegis”). I així va ser des de llavors.

[Imatge: blocs.xtec.cat/acollidavallbona]